dijous, 16 de juliol de 2015

La voix humaine


Després de les seves grans màquines Tragèdies romanes i El manantial Ivo van Hove ha tornat al Grec barceloní amb una peça de cambra, La veu humana (1928), que Jean Cocteau va escriure per Edith Piaf, el monòleg de una dona aferrada al telèfon com a única taula de salvació. Ha acabat una relació de cinc anys: ell s'ha anat amb una altra i ella intenta retenir-lo. Un text ja clàssic, sovint servit per grans dames madures embolcallades en sedes negres (Anna Magnani, Ingrid Bergman, Amparo Rivelles).
Halina Reijn, jove estrella del Toneelgroep Amsterdam, la companyia de Van Hove, vesteix una samarreta vella amb l'efígie de Mickey i Minnie Mouse (la parella perfecta!) I uns pantalons de xandall, i fa la impressió que porta diversos dies, setmanes potser, sense sortir de casa. Veiem un pis a punt de tancar, sense un sol moble. Paret blanca, nua. A terra, una ampolla d'aigua i unes sabates negres, masculines: l'únic que queda de l'absent (en l'original eren uns guants). I el telèfon, és clar: un sense fils i un mòbil, carregant-se.



Naturalment, no "escoltem" l'amant perdut a l'altre costat de la línia: el primer gran repte per a la protagonista de La veu humana és crear a aquest interlocutor i fer-nos creure en ell. Per cert, un incís: Van Hove vol estrenar l'any que L'altra veu, escrita i interpretada per Ramsey Nasr, on veurem (i escoltarem) al personatge invisible. Durant el primer terç de la funció, l´actriu treballa amb la tensió entre el fingiment de les seves paraules i el que el seu cos revela. Petits signes: un tremolor en la veu, la mà que queda detinguda, el riure forçat, l'intent de frenar el plor. O esquerdes que "ell" no percep però "nosaltres" sí: un atac de nàusea rematat per un cop de vòmit.
A poc a poc, la falsa calma dóna pas a l´incontenible xerrameca neuròtica, al xantatge emocional, a la súplica (quan li demana que no porti a l'altra a l'hotel que solien freqüentar), a la frase que condensa tot: "Què com estic ? Pregunta-li a un peix com creu que viurà sense aigua ", quan comprenem que faria qualsevol cosa per poder seguir parlant amb ell.


A mitja funció entra una mica d'aire en el que semblava una asfixiant caixa de vidre, gàbia o peixera, però és només una aparença. Quan la dona descorre el que resulta ser una finestra, pugen de cop els sons del vespre, l’enrenou dels cotxes, la gent que torna a casa, a les seves famílies, als seus amors: la vida, aliena, sense aturador.
Reijn ens ofereix una actuació continguda però plena de matisos i durant bona part de l´espectacle aconsegueix que passem per alt el ritme excessivament lent del muntatge.
Malauradament, al ritme lent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adequada sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme i tot el que això comporta, es perd.



Una altra característica d'aquest muntatge: l'absència d'ambigüitat. Tot és clar, sec, directe en aquesta versió. Res de misteri. Pur i fred espionatge dels fets i el seu desenllaç. Halina Reijn no demana admirativa empatia, ni commiseració. No ens vol, té altres assumptes que atendre i liquidar. Tot i així genera una peculiar corrent eròtica, sobretot quan la quietud s'apodera del seu cos i adopta l'elegant postura d'un dibuix sensual japonès. Aquesta esquena que ens ignora.



Però la inquietud arriba amb el so, perquè mostra l'altura del pis, la profunditat de l'abisme. La veritat com el so de l'abisme que puja del carrer, la veritat com una aigua gelada. En els deu minuts finals de la funció puja tot el dolor i tota la seducció. Ella desapareix, surt de camp, i torna, ritual, amb sabates de taló i un vestit de seda blava, i la cabellera solta. L'esquena contra la paret. Una taca blava contra la paret blanca, un xiprer blau. L'última trucada, el comiat. Obre la finestra. Surt a l'ampit.



Cap comentari:

Publica un comentari