PRIDE

Cinc anys després de Circulo de engaños, una adaptació no gaire reeixida d'una estupenda obra de Sam Shepard, Matthew Warchus torna amb la que s'ha convertit en la pel·lícula britànica de l'any, Pride (Orgull) i una de les sorpreses de la temporada. Encara que pugui semblar fantasiós tant l'argument com tots i cada un dels personatges de la pel·lícula està basada en fets reals. Una cinta que aconsegueix despertar consciències i mostrar els inicis d'una dura lluita que en ocasions sembla desconèixer o oblidar fins i tot el propi col·lectiu LGBT. I és que no només cal despertar la sensatesa perduda entre alguns sectors de la població heterosexual sinó que també cal fer-ho avui dia entre aquells gais, lesbianes i transsexuals que són capaços de votar a partits polítics que actualment segueixen tenint la intenció de negar-los drets tan bàsics com els són el matrimoni o l´adopció, entre d'altres. Incoherència i deslleialtat als seus propis iguals, un col·lectiu que ha patit i lluitat durant dècades per aconseguir que dues persones de mateix sexe puguin petonejar-se en públic sense haver de passar la nit a la presó o ser assenyalats amb el dit.

 Aquest és el repte real a què s'enfronta la  cinta de Matthew Warchus, no només aconseguir entretenir a l'espectador -una cosa que sens dubte fa- sinó també la d'il·lustrar els començaments de la lluita pels drets de gais, lesbianes i persones transgènere, cosa que desgraciadament persisteix en els nostres dies. Una lluita que va començar el 1969 amb els aldarulls de Stonewall a Nova York i que celebrem cada 28 de juny amb la coneguda Manifestació de l'Orgull LGBT (lesbiana, gai, bisexual i transsexual).

Davant Pride un no pot deixar de recordar pel·lícules com Full Monty però també alguns intents per part de cineastes com Ken Loach o Stephen Frears de fer un cinema social combatiu des de la comèdia, rebaixant la tensió del drama i, de passada, arribar a més públic . 

Els responsables de Pride prenen el relleu. Però en aquest cas estem davant una pel·lícula més política i, sobretot, amb unes pretensions historiogràfiques que busquen no només recordar uns fets que amb prou feines són recordats, sinó també crear una certa ressonància amb el present, no tant a la recerca d'un paral·lelisme concret com per encoratjar a l'activisme, a la unió, i al compromís. Així, la pel·lícula ens situa en 1984 en plena vaga minera convocada per la NUM, el Sindicat Nacional de Miners, durant el govern de Margaret Thatcher durant la reconversió i desmantellament que va dur a terme de certes indústries britàniques i que encara avui dia es recorda al país per les lluites, gairebé batalles, que es van arribar a viure en alguns punts. Però el més curiós de Pride és que recupera un fet una mica aïllat però significatiu i va ser el suport de la LGSM (Lesbians and Gais Support the Miners), quan un grup d'homosexuals encapçalats per Mark Ashton (Ben Schnetzer), militant gai i comunista, que va morir amb només vint-anys, decideixen recaptar fons per als miners. 

No obstant això, el rebuig de les zones mineres als gais va complicar al començament la seva iniciativa fins que van decidir posar-se en contacte directament amb un poble gal·lès. L'eclosió resultant entre les dues comunitats diferents (el món rural que no accepta els gais), amb algun relat d'iniciació adolescent pel mig (buscant la seva identitat) i la lluita en unió com a forma de vèncer modulen un relat en el qual la comèdia i el drama es donen la mà amb el predomini  del to amable de la primera en una pel·lícula que, sense embuts, pretén arribar al gran públic. No és dolenta aquesta opció, sobretot si es tenen en compte les seves pretensions reivindicatives sobre la lluita, el compromís i l'associació per aconseguir objectius i canvis. D'aquí el seu estil desinhibit, el seu ritme dinàmic i la seva aposta per un relat mancat de dramatisme desaforat. És una opció que els funciona francament bé encara que en determinats moments el sentit festiu que recorre tota la pel·lícula resulta un pèl exagerat. Però els seus contrastos cromàtics, el seu ús de la música i les interpretacions transmeten a la perfecció el moment i les idees polítiques que des de Pride volen fer arribar al present.

Amb una banda sonora i una fotografies brillant, el costat actoral no podia quedar-se enrere. El repartiment és en gran part culpable del genial funcionament de la cinta. Tant el costat jove i liberal com el rural queden magníficament representats. Els experimentats Bill Nighy (El exòtico Hotel Marigold, Bienvenidos al fin del mundo) i Imelda Staunton (Harry Potter i l'orde del Fènix, Malèfica) juguen les seves cartes a la perfecció, però els joves Ben Schnetzer (La ladrona de libros), Faye Marsay i George MacKay (Amanece en Edimburgo) aconsegueixen robar-los protagonisme. Un repartiment equilibrat que aconsegueix arribar al cor de l'espectador.