dissabte, 10 de gener de 2015

Desdèmona


William Shakespeare a penes els va donar joc, però sí que ho va fer, quatre segles després, la dramaturga nord-americana Paula Vogel. Va agafar Desdèmona, la seva criada Emília i la prostituta Bianca, els tres personatges femenins d'Otel·lo, i es va imaginar les seves vides i sentiments a Desdèmona, a play about a handkerchief (1979). Després de la seva estrena al Festival Shakespeare, l'obra ha recalat a la Sala Muntaner durant el mes de desembre de l´any passat amb un muntatge que ha suposat l'estrena de la companyia La Mandona. Tres actrius -Alba Florejachs, Sara Espígul i Carmela Poch- que aquesta vegada han estat dirigides per Martí Torres. Gemma Martínez i Maria Ribera les han substituit en algunes representacions per coincidència amb altres compromisos.
L´autora es mira el clàssic des d'una òptica femenina i que recrea com haurien pogut ser les últimes vint-i-quatre hores de Desdèmona abans que el moro Otel·lo, mort de gelosia, la degollés per culpa d'un mocador utilitzat maquiavèl·licament per Iago i comprometent traïdorament Casio.


La seva dramatúrgia de desconstrucció del clàssic d'Otel·lo respon a operacions similars a la de tom Stoppard (Rosencrtatz i Guildernstern no són morts), de bastir de complexitats uns personatges que l'autor del The globe van considerar circumstancials. L'apropiació dels personatges femenins d'Otel·lo no és gens  innocent. Vogel desgrana molta mala llet i il·lustra la dependència de les dones cap als homes però sobretot les enveges de les unes envers les altres.
El director Martí Torras ha disposat un espai metafòric i concret. Concret perquè il·lustra una bugaderia, on les dones deurien tenir la sensació de llibertat, de no ser observades. Abstracte perquè aquests llençols poden semblar la puresa inicial de Desdèmona que s'anirà veient com és d'injusta, egoista i depravada. Un lloc perfecte per practicar el vell art de les bugaderes i on les confessions mig dites i els secrets mig amagats se centrifuguen dins el safareig de la neteja. Un espai on la blancor, de blanc torrat, fa plena de llum la posada en escena i on, per un ull de bou audiovisual, apareix el rostre sorrut d'Otel·lo (inconfusible Orson Welles en blanc i negre) espiant les descarades converses de Desdèmona amb la serventa i la prostituta.


La posada en escena és molt honesta. Juguen amb tocs de comèdia, sobretot arran de la vis còmica de Florejachs, que interpreta Emília, la criada que tant estima com maleeix la seva senyora, Desdèmona. El triangle el completa Bianca, la prostituta que, tot i representar la "dona nova" es revelarà com una versió diferent de la dona més retrògrada de la casa, només buscant la comoditat. Les llibertats d'aquella època, sembla apuntar Vogel i rematar Torras, no arribava gaire més que la distància d'un llençol de matrimoni. L'obra té bons encerts com introduir Orson Welles en el paper de gelós Otel·lo mirant per l'espiell, o arrodonir el principi i final amb una peça remugada a mitja veu per les actrius
Aquesta Desdèmona és la targeta de presentació de la nova companyia La Mandona (Espígul/Florejachs/Poch). 


La versió d'Helena Tornero i la direcció de Martí Torras arrodoneixen una proposta molt poc convencional, que s'obre i es tanca amb un remoreig de balada, que va molt més enllà d'on va arribar Shakespeare i que treu de darrere els llençols tres personatges femenins que a Otel·lo sembla que no hi siguin, malgrat que, totes i cadascuna des de la seva posició, són les víctimes de la tragèdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada