dimarts, 4 de març de 2014

Translations/Traduccions


Traduccions escenifica l'intent de destrucció de l'idioma irlandès (la varietat irlandesa del gaèlic , per ser més precisos). Destruir una llengua equival a acabar amb una cultura, una tradició, una forma de veure el món: "Les imatges del passat que ens configuren, encarnades en el llenguatge ", com diu Hugh , el vell mestre rural .
L'obra està ambientada a la imaginària localitat de Ballybeg, al comtat de Donegal, on Friel situa bona part de les seves peces. L'acció transcorre el 1830, en els començaments de l'ocupació britànica. Un destacament de cartògrafs militars arriba amb la missió d'aixecar un mapa de la zona, substituint els "incomprensibles" noms gaèlics per termes anglesos. El segon pas serà acabar amb l'ensenyament del gaèlic a les escoles. Els oficials britànics necessiten un traductor per entendre amb els vilatans, però quan Friel va escriure el text ho va fer en anglès: a principis dels vuitanta, malgrat el suport governamental, el gaèlic encara era i és un idioma minoritari. Pere Planella va estrenar Translations el 1987 al País Basc, el 1987, amb el grup Tantaka, sota el títol d´ Agur, Eire, Agur, en dues versions: en castellà la primera, i en basc (els irlandesos) i castellà (els britànics) la segona.


 En la versió d´Utzet , magníficament  traduïda per Joan Sellent , tots parlen en català, però amb lleus diferències d'accent o procedència: rural, sense arribar al dialecte, i urbà o " normativitzat ". Utzet i Joan Yago han fet alguns retocs en el text que funcionen molt bé: canvis en l'ordre escènic de la segona part i la inclusió d'un breu paràgraf final que resumeix molt bé els fets posteriors .
És un plaer veure de nou a Ramon Vila i Òscar Intente , que van treballar junts a La presa (The Weir) , de Conor McPherson , el debut com a director de Ferran Utzet , i fan aquí veritables creacions : els seus personatges podrien ser els rebesavis d'aquells. Ramon Vila és Hugh , el director d'aquesta insòlita escola on els pagesos estudien als clàssics, un lleó savi, arrogant, caigut, però no derrotat . Òscar Intente brega amb dos papers absolutament oposats: el capità Lancey, el sec i implacable cap dels ocupants, i l'ingenu i fantasiós Jimmy Jack, un vell nen prodigi, per al qual els mites grecollatins, que coneix fil per randa, són déus propers i benèvols. Tots dos encarnen la singular fascinació irlandesa pel mediterrani: en la seva joventut van partir a la guerra "amb una llança a l'espatlla i l'Eneida a la butxaca" i ara s'acomiaden d'un món que no tornarà a ser mai més com el que van conèixer .


Els fills d'Hugh viuen actituds enfrontades davant l'invasor. Owen (David Vert) , traductor dels britànics, no es considera un col·laboracionista, sinó un emprenedor que tracta d'adaptar- se als nous temps, vol creure també que el nou idioma serà un pont cap a la modernitat i el progrés. Manus (Albert Prat) , coix, introvertit, defensor de la tradició i tan erudit o més que el seu pare , seguirà el camí invers. Els seus conflictes són molt poderosos i estan meravellosament interpretats pels actors, però potser el personatge més punyent entre pulsions contràries sigui el tinent Yolland ( fantàstic Ivan Benet ) , el jove oficial que s'enamora d'un país, d'una llengua i de la seva gent, i comprèn que està destruint aquesta cultura i que sempre serà un estranger . Hi ha una escena bellíssima en què, a instàncies de Maire (Montse Morillo, plena de força), la noia que vol anar a Amèrica, recita els antics noms del territori com si fossin paraules d'amor: perfecta metàfora del que és una llengua . Jenny Beacraft , actriu americana establerta a Catalunya , broda el paper de Sarah , una camperola muda a la qual Manus ensenya a parlar. Al començament de la segona part s´augura la tragèdia amb una escruixidora interpretació del vent que balanceja l'ordi, la balada sobre la revolta de 1798.


La tragèdia s'articula a través d'un conflicte sentimental triangular que els espectadors hauran d'acabar d'endevinar i que un servidor es guardarà prou de desvelar. Però també per la por del feble, la repressió del vencedor, el pes de la tradició irlandesa i el dilema del trencament de tot allò que s'ha protegit i defensat davant de les falses promeses i el miratge anglès.
Júlia Truyol (Bridgeta) i Eric Auquer (Doalty) estan igualment impecables en els seus breus, però substanciosos papers. El repartiment és un dels més ben triats i conjuntats que s´han vist últimament. La posada en escena és minuciosa, plena de vida , amb un ritme sostingut : gairebé tres hores sense una baixada. Tot està cuidat : l'escenografia de Maura Nylon , el vestuari i les caracteritzacions d'Anita Ribera,  la il·luminació de Guillem Gelabert .


Traduccions fa pensar, i molt, en la incomprensió que es genera entre llengües i cultures diverses que aquestes basen la seva relació en el domini, la colonització i la violència d'una sobre l'altra. I fa evident també les dificultats d'entendre, més enllà de la immediatesa carnal dels cossos, quan la relació no està fundada en la igualtat. Sense aquesta, res, ni el diàleg ni la convivència ni l'acord poden ser, per molts esforços que es facin, possibles.  Les comparacions amb la realitat de la Catalunya actual són inevitables, on un estat que persegueix la llengua catalana i ni ens vol ni ens respecta.
De veritat: si podeu, aneu a veure Traduccions sentireu com sona el vent quan balanceja l´ordi...








Cap comentari:

Publica un comentari