Doña Rosita la Soltera, o el lenguaje de las flores

El poeta i dramaturg Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 - assassinat pel franquisme a les rodalies de Granada, 1936) va escriure Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores el 1935 i va ser l'última obra que va estrenar en vida, precisament al Teatre Principal Palace de Barcelona, amb Margarida Xirgu de protagonista. Des d'aleshores, l'última versió representada a Catalunya havia estat l'any 1981, a càrrec de Núria Espert en el paper principal i sota la direcció de Jorge Lavelli

García Lorca va voler descriure el paper de la dona pertanyent a la generació de la seva mare. Només es pot continuar veient, doncs, amb aquesta distància del temps. Avui, la "solteria" o la condició fins i tot de "monoparental" forma part de les noves estructures familiars. El mateix autor admetia, proclamada la República, que aquest prejudici era un estigma ja superat. Es parla fins i tot de reminiscències familiars en el fons de l'obra. Per això la situa en tres actes que van temporalment des del 1885, al 1900 i el 1910. D'enllaç, la simbologia de les flors, de les roses, i d'una rosa especial, la "mutabile", que canvia de vida des del matí a la nit, des del vermell encès al marciment.

El destí els ha malbaratat la vida. Per això, sona molt a Txèkhov, de L'hort dels cirerers o de L'Oncle Vània (el mateix Ollé en va fer una versió fa una dècada al Lliure de Montjuïc). La veu seca i aspra de Paco Ibáñez ajuda a traslladar el drama ingenu a la terra més pragmàtica. Això i la mirada de la ama (com ja ens té acostumats, meravellosa Mercè Arànega) que és la veu del carrer. No hi ha l'amargor de La casa de Bernarda Alba o deYerma, tant rurals. En realitat, sí que es podria trobar agror en el personatge de la tia (Carme Elias, molt continguda, gens èpica). És l'única que es pot sentir traïda a sí mateixa, confiant amb la paraula del seu cosí i promès etern de Rosita. Perquè Rosita viu enganyada contínuament. Al final, ho prefereix, i tot. I aquesta tolerància juga a la contra de construir un drama.

La situació de la dona al nostre país ha canviat prou, afortunadament, per a què les dones de 30, 40, 50 i 60 anys puguin lligar per internet, o d'una altra manera, i en conseqüència el drama és avui per avui obsolet. El director, Joan Ollé, sembla que opina el mateix i per això, penso, dóna una lectura irònica, quasi burlesca, de la trama, tot ressaltant els aspectes més humorístics d’aquell món. Una mirada atrevida i moderna, gens andalusa, que el mateix Lorca, per qui el teatre havia d’innovar, aplaudiria, i que depara un espectacle a cavall entre el poètic i el divertit, molt ben fet i amb un tractament plàstic de l’escenografia  (Sebastià Brosa), la il·luminació (Lyonel Spycher) i el so (Damien Bazin) de gran virtuositat.

L’escenografia és atrevida però encertada. Sorprenent per minimalista, diferencia perfectament els tres actes. La casa on viu Rosita en el començament és lluminosa, gran, amb un jardí al darrere que sembla inundar-la de bona olor. No calen mobles; tres cadires a cada banda i prou. Tot és meravellós, preciós... cursi. Joan Ollé destaca que “el problema més gran que té la jove Rosita és trobar el seu barret o el seu para-sol per anar al passeig. El segon acte la casa apareix més atapeïda, hi ha cortines vermelles, un piano... han passat 10 anys d’espera. En el darrer acte la desesperança ho ha tenyit tot de gris. Un espectacle de gran format, amplis desplaçaments, amb escenes corals ben coloristes però amb un final de pinyol: a contrallum, tres ombres del que van ser aquelles dones en la casa de Granada que lluïa per les seves roses oloroses.