Agost

Actor capaç d'alternar el paper d'Andrew Lockhart en la sèrie Homeland amb la seva guardonada (amb un premi Tony) interpretació del George de Qui té por de Virginia Woolf ? als escenaris , Tracy Letts és també un dramaturg marcat per certa bipolaritat : entre la vocació d'enfant terrible i la creixent temptació de trobar el seu lloc entre Tennesee Williams i Eugene O'Neill, o d'afirmar com un desaforat Anton Txèkhov - sí,el concepte és tota una contradicció - d'Oklahoma. Com adaptador, tres de les seves peces han estat recentment portades a la gran pantalla. Dos, d'indiscutible interès, les ha dirigit el veterà William Friedkin , Bug i Killer Joe , i no s´han arribat a estrenar als nostres cinemes. La tercera és Agost, l'obra per la qual Letts va guanyar el Pulitzer i que ara fa tres anys va posar en escena Sergi Belbel amb un repartiment encapçalat per la gran Anna Lizaran i Emma Vilarasau al Teatre Nacional de Catalunya.

Agost és el clàssic drama de família americana que s'arrenca els ulls, flamíger i desmesurat, un drama exaltat i ferotge, però amanit amb altes dosis de comèdia negra. El primer tram de l'obra, que es desenvolupa en algun lloc erm i depressiu d'Oklahoma, promet un viatge al fons del dolor: una dona devorada pel càncer i de caràcter aspre, perpètuament plena de pastilles, i un marit alcohòlic que no trigarà, molt elegantment, en desaparèixer del mapa. El funeral del suïcida reunirà tota la família i propiciarà la coneguda expulsió de dimonis, retrets, confessions , etcètera. Com en la premiada obra de teatre en què es basa, la pel·lícula està narrada de forma cronològica, intensa, sense flashbacks ni ornaments. És un fulletó però molt ben escrit, amb gran seqüències  (la del sopar, llarga i divertida, és extraordinària ) i suculentes interpretacions. Hi ha grans composicions masculines ( Ewan Mc Gregor , Sam Shepard , Benedict Cumberbatch , Chris Cooper), tot i que els llorers se'ls emporten les dones. Meryl Streep té algun moment sobreactuat sense perdre el temperament , però les seves tres filles (Julia Roberts , Juliette Lewis i Julianne Nicholson) estan fenomenals , si bé la reina de la funció , prodigiosa , és Margo Martindale, qui encarna la germana de Streep .

Agost està tan plena de dolor i de ressentiment, està tan plena d'autèntica merda emocional, que no et queda una altra cosa que somriure, però dins, molt dins teu , t´esgarraparà les entranyes, sentiràs una punxada , potser , inexplicable, que et farà remoure´t  a la butaca. Tots els seus protagonistes- fins onze personatges de la mateixa família -han evitat fins ara, amagats en la seguretat del silenci i la mentida, mostrar-se tal i com són. Des del moment en què la mare - mai ha estat tan excessivament diva Meryl Streep - destapa l'ampolla de l'amargor, l'efecte dòmino és imparable. Es puja el teló dels retrets i ja no torna a baixar. I tots, sense excepció, van arrencant capes fins que, literalment, no els queda una altra que fugir de si mateixos.

El més important a Agost és aquest text brutal i voraç sobre la descomposició d'una família convertida en bruta epifania de totes les tragèdies americanes .