divendres, 31 de maig del 2013

SHOPPING AND FUCKING


Encara que no sigui l’espectacle de la nostra vida, hi ha diversos motius pels quals ens mereix  respecte, el primer dels quals és que significa el debut d’una nova companyia que amb els temps que corren la cosa té mèrit.
Aquesta colla de joves demostren amb la tria de la primera obra llarga del britànic Mark Ravenhill (1966) que els va els va el risc i s’hi llencen sense complexos. Així que gràcies a ells arriba Shopping and Fucking per primer cop en una barreja bilingüe de català i castellà a la nostra cartellera. Un espectacle que es va estrenar el 1996 al Royal Court de Londres i que està destinat a ser un clàssic de la dramatúrgia anglesa de finals del segle passat.
El Mark (David Marcé) està enganxat a l’heroïna. Comparteix pis amb el Robbie (Ferran Vilajosana), el seu novio, i la Lulu (Clara Lago). Amb l’argument de que necessita ingressar a una clínica per fer un tractament per desenganxar-se de l’addicció, el Mark els abandona. El Robbie comença a traficar amb èxtasis però a la primera nit regala totes les pastilles. Ell i la Lulu es veuen immersos en una situació econòmica desesperada. El Mark torna a casa amb el Gary, el seu nou novio,un noi que es prostitueix. El Robbie, en veure que li pot treure diners, li ofereix jugar a un joc que els portarà als racons més foscos dels seus desitjos.


Han passat 20 anys des de la seva estrena original, però el drama existencial continua tan vigent com aleshores. I és que les drogues i el sexe són només la cara més visible dels veritables temes principals de l’obra: l’amor, la vida i els seus grans conflictes, retratant el nostre buit i soledat.
L’autor vomita  la seva crítica des de la narrativa del nihilisme quotidià, aquell que només es regeix pel present i la immediatesa més urgent. Personatges que poden compartir pis, més aviat cau, o cos a través del sexe entès com a transacció, però tenen pànic a l’addicció emocional. Adolescents que desitgen el dolor encara que els porti a la mort. Drogues consumides, drogues per ser venudes i fer el pitjor dels negocis si un és consumidor: el deute amb el traficant. Vida sense cap tipus de valor, existències indiferents a situacions límit dels altres. Sordidesa. Quan l’abisme estreny els protagonistes Ravenhill cedeix una mica, mostrant certa escletxa a l’espectador: primer amb el personatge del camell que demostra commiseració i sap emocionar-se en públic fins al plor mentre escolta el seu fill tocant Bach. Bellesa, paradís perdut i art com a salvació? Rotundament no, el mantra per ell és “la civilització són diners”, però dóna una segona oportunitat als joves deutors. Els mateixos que, del menjar preparat en porcions que explícitament narren que no es pot compartir, poderosa metàfora sobre l’individualisme més essencialista des de l’inici, acabaran arraulits com animalons al voltant d’una d’aquestes racions engolida per tots tres alhora.


Els “shopping” i “fucking” gairebé intercanviables del títol fan referència a la delirant societat de consum en la que vivim i en la que tot té el seu preu. Més enllà de la crítica al consumisme, que ja tenim més que assimilada, l’obra ensenya com els personatges topen de cara amb la seva moralitat i immoralitat.
Un exercici de slapstick que va més enllà, un In-yer-face Theatre forjat a base de violència explícita i sexe que ho sembla, d’actuacions intenses i plenes d’energia i d’una escenografia tan funcional com estèril i contaminada al mateix temps.  Una obra que no deixarà indiferent ningú, encara que sigui pel seu to, insuportable fins i tot per alguns, a jutjar per les abandonades de sala per alguns dels espectadors en els moments més forts.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada