dimarts, 7 de maig de 2013

Anna Karenina



Queda clar que per a Joe Wright, el director de Orgullo y prejuicio (2005) o Hanna (2011), l'univers literari de Lleó Tolstoi s'assembla a un teatre d'emocions desbocades. Així, Wright proposa una representació teatral de l'obra (com ho constata el guió del prestigiós dramaturg Tom Stoppard) des del moment en què s'aixeca el teló i veiem els decorats, que van canviant sobre la marxa, sense interrupció, de manera que un sumptuós saló es converteix davant dels nostres ulls en un luxós restaurant, un despatx en un palau, etcètera. Els trens són de joguina, a un paisatge nevat s'accedeix per una porta de l'escenari. L'estratègia ve acompanyada per una extraordinària fluïdesa de la càmera, una cascada de plans seqüència, travellings, plans circulars i coreogràfics arabescos que introdueixen  un ritme molt persuasiu.

El cineasta concep el melodrama romàntic com l'avantsala del musical cinematogràfic: no només torna a convertir una escena de ball enlluernadorament coreografiada en el cor del relat, l'escenari on s’orquestren les regles del joc de l'amor i de les convencions socials. En aquesta translació de l'obra de Tolstoi, elabora a més un dispositiu que posa en evidència l'artificiositat de la posada en escena per al mateix temps dotar a la pel·lícula de la fluïdesa pròpia d'un ballet on se succeeix una escena gairebé dansada després d'una altra. Bona part d´Anna Karenina està ambientada entre els decorats desballestats d´un vell teatre. En visualitzar els elements de la representació (bambolines, telons ...), el britànic no només trenca amb una de les regles sagrades del classicisme al cinema, mantenir la il·lusió del simulacre. 


També subratlla la crítica que Tolstoi duia a terme en la seva novel·la d'una aristocràcia russa decadent que havia convertit el joc de les aparences en un dels seus trets identificatius. A aquesta necessitat d'escenificar constantment que caracteritza a bona part dels protagonistes, immobilitzats entre les parets d'un teatre, Wright oposa la figura de Lyovin, en aparença un personatge secundari al que habitualment han menyspreat les altres versions de la novel·la. Lyovin no juga un paper determinant dins de la història d'amor i perdició que viu Anna Karenina. Alter ego espiritual de Tolstoi, aquest jove terratinent funciona com el contrapunt d'Anna, l'heroi moral que sap allunyar-se d'aquesta societat en procés de putrefacció. Per això, Wright situa Lyovin la major part del temps en localitzacions naturals, en contacte físic amb el món real, en un context propici a trobar alguna cosa semblant a l'amor i la felicitat.

Lyovin (Domhnall Gleeson)
En cert sentit, gràcies a l'exuberant amanerament de la pel·lícula, aquesta Anna Karenina pot recordar als excessos del Baz Luhrmann de Moulin Rouge (2001), encara que aquí el cabaret és substituït per l'opereta. Estem davant d'una adaptació lliure, brutalment el·líptica, profundament irregular i tan artifciosa com el Dràcula de Bram Stoker (1992) de Francis Ford Coppola. Fet i fet, no se li pot negar a Wright la valentia de rellegir Tolstoi de la mà d'un esteticisme deslligat, una aposta kamikaze que troba acomodament en la translúcida frontera entre el sublim i el ridícul.
Anna Karenina (Keira Wright) i Vronsky (Aaron Taylor-Johnson)
Però a Anna Karenina no només hi ha artifici. Hi ha també, i en dosis generoses, passió, melodrama d'alta temperatura i, sobretot, personatges creïbles, emocionants, carregats de raons i superlativament interpretats. Keira Knightley, una altra vegada gran dama del cinema d'època, s'emporta la palma per la importància del personatge titular, però Wright els ha mimat a tots, tots tenen el seu gran moment emotiu. No hi ha academicisme a Anna Karenina. Tot flueix amb força, temperament i solidesa cinematogràfica. A molt poc de l'obra mestra.

Karenin (Jude Low) marit d´Anna Karenina

Cap comentari:

Publica un comentari