divendres, 10 de maig de 2013

COM DIR-HO?



Tres noms propis de primera línia del teatre català contemporani coincideixen ara mateix a l'Almeria Teatre de Gràcia. Em refereixo al dramaturg Josep M. Benet, autor de Com dir-ho?, al director Xavier Albertí i a l'actor Jordi Boixaderas. I integrada en aquest equip il·lustre, una actriu joveníssima, Clàudia Benito, que accedeix per primera vegada a la professionalitat.Com a companya de Boixaderas, immens actor, el treball de Benito és força bo.
Amb aquesta peça, Josep M. Benet i Jornet tanca la trilogia que va començar amb Soterrani (sala Beckett) i va continuar amb Dues dones que ballen (Teatre Lliure). Com en aquests dos precedents, Com dir-ho? és un text dirigit per Xavier Albertí i hi ha també dos únics intèrprets en escena. Totes tres obres, a més, hauran estat estrenades al barri de Gràcia, una circumstància no gens irrellevant, perquè en renunciar a les glòries i les pompes de la centralitat urbana, el nostre primer dramaturg reafirma la fe en la paraula dita en la intimitat.
Com dir-ho? és un text difícil –i probablement el més arriscat dels tres– en la mesura que es fonamenta en una expectativa que no s'acaba de satisfer. Aquí tot és provisional mentre s'espera el que pot justificar la visita d'aquest home madur, un xic fatigat, a una noia carregada d'energia, tot just sortida de l'adolescència. Vet aquí una manipulació hàbil i efectiva de la impaciència de l'espectador. 

Plou i llampega, i al vespre, sota una meteorologia tenebrosa, el professor va a casa de la seva alumna per donar-li una informació compromesa, molt important. I amb l'ànim afeixugat, els personatges s'interroguen, discuteixen, s'apropen i es distancien, mentre l'espectador se sent empès a trepitjar el terreny insegur de les sospites. Fins tres minuts abans d'acomplir-se l'hora i quart que dura l'espectacle, el professor no troba la manera de dir a la noia el que li ha vingut a dir.
Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu.
A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?


Cap comentari:

Publica un comentari