Contra l´amor

No és habitual que un autor de la terra estreni abans fora de les nostres contrades que aquí. Això ha passat amb Contra l’amor, un text d’Esteve Soler, que arriba a l’escena catalana després d’haver-se estrenat a Ginebra i Atenes.

Aquest me de maig, a La Seca Espai Brossa, hem trobat la posada en escena del darrer text de la trilogia de Contres d’Esteve Soler. Aquest dramaturg manresà format a l’Institut del Teatre i a la Sala Beckett, on dóna classes d’escriptura dramàtica, va iniciar la trilogia el 2008. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor és una trilogia que ha estat traduïda a nou idiomes i ha estat posada en escena per més de quaranta directors. Aquests dies a La Seca, hem pogut veure l’estrena de la darrera de les seves obres, i hem pogut veure en tres sessions marató (21 d’abril, 5 i 12 de maig) la trilogia complerta.

Dirigida per Carles Fernández Giua, Contra l’amor és una sèrie de set peces curtes que tenen com a temàtica central l’amor. El text aborda una crítica al sentit que ha pres l’amor en la societat contemporània. I ho fa des de la comèdia, però enllaçant-ho amb el terror i l’humor negre. Realment el text és molt interessant i sorprenent.

Si l'objectiu és desmuntar els avantatges de l'amor, d'enfocar la seva cara més fosca, irremeiablement el to tendeix cap al drama. Tot i això l'autor afegeix seus tocs i les seves trampes perquè les històries viren cap a una certa comèdia. Les trampes en aquest cas vénen donades per una sèrie de cançons icòniques que versen sobre l'amor i les relacions. Així la funció comença amb una parella cantant “Parole Parole”, un clàssic italià, tema que serveix per presentar al pagès i la princesa, els protagonistes de la primera escena on l'autor incideix en la comèdia per dessagnar el tòpic romàntic de fer-ho tot per amor. A la segona història se'ns planteja breument una situació terrorífica, un home i una dona estan a punt d'entrar a una habitació d'un hotel quan ella cau i es trenca en mil trossos com si fos de vidre. També ens canta un dels actors al “Love is in the air”, cançó que introdueix la història d'un noi i una noia molt excitats, disposats a fer l'amor, però ella li diu que han de prendre les precaucions adequada, fet que ell es nega en rotund. Però aquests dos no parlen de condons, si no d'unes pastilles que serveixen per enamorar-se, les pastilles de l'amor. Magnífica al·legoria subversiva dels convencionalismes i les obligacions tant en l'amor com en el sexe. 

Les dues últimes històries deixen un pòsit de tristesa i desesperança. La primera precedida per l'encertat i ben interpretat “Fly me to the moon” ens presenta a una parella d'astronautes que parlen de la seva relació, del que senten en un entorn tan inhòspit com se suposa que és l'espai, del compromís per tenir un fill i per estimar-se. El final d'aquesta història tan tràgic i desconcertant va deixar gelat el somriure.

 Però la perla la deixa per al final quan els actors posen un sofà enmig de l'escenari, tres s´asseuen i el quart s´adreça ​​a tots com si fos una teràpia per explicar la seva vida com a actor porno quan comença una relació d'amor que acaba truncada pel seu ofici i per ... un assumpte delicat. Si bé el contrast arrenca més d'una rialla entre el públic a mesura que l'actor va explicant la seva tendra història d'amor es va entrant en el terreny del drama sentimental fins a arribar al tràgic final. Però l'autor no vol acabar sense imprimir el seu to més gamberro i còmic i ho fa amb la juxtaposició de la balda “Whitout you de Nilsson” amb unes imatges pornogràfiques súper pixelades

 La posada en escena és senzilla, i servint-se simplement d’un sofà blanc i uns micròfons es creen espais diferents gràcies a la versemblança de les interpretacions dels actors. Juguen al joc que es proposa i, tot i que no totes les peces tenen la mateixa força, arriben al públic de forma contundent. Un no sap ben bé si riure o témer allò que està veient a l’escenari. A destacar l’actuació de Laia Martí, i un inquietant Guillem Motos, tot i que la resta de l’elenc (Eva Cartañà, Dani Arrébola) sumen a la proposta. La música i les cançons d’amor conformen les transicions que funcionen bé, enllaçant les diferents peces.

Hi ha un joc de distanciament amb el públic, jugat a través del text, però també a través de l’actuació, que provoca més reflexió que empatia amb el què succeeix a escena. Una opció interessant per aquells que vulguin ser crítics amb el moment vital que transitem. Una dosi d’amor que no fa trontollar el concepte en sí, sinó la manera com l’hem desvirtuat amb el pas del temps.