Els feréstecs

Lluís Pasqual s'ha superat. Déu n'hi do al·ludir al passat, sense gens ni mica de nostàlgia, des del present. O sigui, convertir (acotar) la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc fins a transformar-la en un Lliure de Gràcia, el d'ahir i el d'avui, una mica més gran. És el niu teatral idoni per a la màgia d' Els feréstecs, una delícia que ningú s'hauria de perdre. Com va apuntar el seu responsable, «teatre per a nens grans»: una obra alegre i fins i tot guaridor; xarop per oblidar-se durant hora i mitja en un teatre del món exterior i les seves penes.
L'argument d' Els feréstecs gairebé és el que importa menys, una bogeria festiva tan primària com els seus personatges masculins. Quatre bruts fanfarrons, dels de l' aquí mano jo , pacten un matrimoni entre dos joves que no es coneixen. La mediació de les seves dones farà que el negoci es mogui per camins inesperats en un disbarat progressiu. En lloc de la Venècia de finals del XVIII de Carlo Goldoni som als Països Catalans de la primera república espanyola. Les dones tindran al final bastant més poder del que s'imaginen els seus feréstecs marits.
Amb aquesta petita història i el geni del dramaturg, fundador de la comèdia italiana moderna, Pasqual teixeix com el millor artesà una joguina escènica que vola i vola sense pausa.

 El director de Reus sent Goldoni, aquella Venècia, com una cosa molt pròxima, familiar, cosa que li permet desplegar tot el seu talent. És en aquesta obra més que en Celebració, Quitt i fins i tot Blackbird, les peces que ha presentat des del seu retorn al Lliure, on la seva saviesa flueix com si fos aigua fresca de font. L'ús de les variants dialectals del català és, a més, un recurs hàbil per magnificar la comicitat intrínseca d' Els feréstecs.
La direcció de Pascual ha afavorit, a més, una interpretació extremada dels seus actors i actrius que ressalta amb molt la hilaritat de la representació, acompanyada d'una sèrie de posats que amaneixen l'imponent resultat final. D'aquesta manera i com sempre, Jordi Bosch,  desenvolupa un caràcter estúpid i bonifaci , si bé rigorós, amb una solvència com la que ja vam veure a La Bête. En el bàndol agrest li segueixen Boris Ruiz, Xicu Masó, magnífic en la seva composició  i Andreu Benito, al que li falla en alguna cosa però se´n surt prou bé .
Del bàndol femení, en el qual trobem a Rosa Vila, Laura Conejero, Rosa Renom i Laura Aubert, no es pot més que destacar, també, el treball coral de totes elles, les contradiccions entre les seves idees més domèstiques i liberals i la seva situació i ancoratge en unes famílies i una societat àmpliament masclistes, generen les circumstàncies idònies per fabricar humor i del bo.

Laura Aubert

Vull destacar i constatar el qui ja els coneixien d’anteriors espectacles, la capacitat interpretativa que s’amaga darrere del jove actor Pol López —aquí en el paper de l’hereu Quimet, el pretendent— on l´hem vist com a protagonista a la inoblidable Gossos, estrenada també al Lliure,  i la jove actriu Laura Aubert —aquí en el paper de la pubilla Llucieta, la casadora—, fundadora, a la vida real, de la companyia Els Pirates, i que en temporades recents ja ha cridat l’atenció amb espectacles de petit format com El darrer triangle, Ulisses, una odissea musical’, Teoria de catàstrofes o Sing Song Swing, en sales petites com La Seca, el Regina, el Gaudí Barcelona o el Círcol Maldà. El paper de Llucieta en el retaule d’Els feréstecs’, però, li augura, des d’ara, un abans i un després en la seva trajectòria.

El resultat  és una peça amb tocs d '"obra mestra" sobre l'escenari, un d'aquells moments en què el teatre, l'art i la cultura s'uneixen per donar un respir a l'ànima, en aquest cas en forma de comèdia, amb el qual vam descobrir que l'actual i el contemporani acostuma a tenir la seva arrel en els clàssics, i que és la suma de tradició, innovació i adaptació que moltes vegades permet assolir el triomf. De nou sembla que el Teatre Lliure, ha tocat el cel, aconseguint un enorme encert a l'hora de programar la seva temporada teatral.