divendres, 5 d’abril de 2013

BLUE VALENTINE



Elevat al cim gràcies al magnífic thriller Driver, Ryan Gosling està omnipresent a les pantalles de cinema. Segueix en cartellera amb Gangster Squad. Brigada de élite i la seva popularitat permet ara la recuperació de Blue Valentine, una pel·lícula del 2010. La capacitat camaleònica de Gosling per adaptar-se a qualsevol personatge és sorprenent. Aquí forma una antològica, i desesperada parella amb Michelle Williams, candidata a un Oscar a la millor actriu que va guanyar al final la prodigiosa Natalie Portman per Cisne negro al 2010.
Blue Valentine és la crònica de l'amor i desamor d'una parella durant sis anys. De com es passa de la felicitat, corroborada a més pel naixement d'una filla, al desassossec i fins i tot a certa violència exercida pel perdedor. De qui es nega acceptar la derrota i el fracàs d´una unió que s´esperava per sempre.


Es tracta del segon llargmetratge de ficció del documentalista i realitzador televisiu Derek Clanfrance, de qui aviat  s'estrenarà The place beyond the pins, pel·lícula policíaca on repeteix Ryan Gosling. Amb un inconfusible aroma de cinema indie en les seves imatges, la pel·lícula utilitza de manera constant els salts temporals per narrar la crònica, en aparença gens nova, d'una passió que es precipita en l'abisme de la incomunicació. La que viuen un jove que no va acabar els seus estudis i una dona que anhelava ser metge i treballa com a infermera. Ella està perseguida pels records del sinistre tracte que el pare feia servir amb la seva mare. El temps, encara que només siguin sis anys, assetja de manera implacable una relació narrada en imatges que converteixen la rutina del que és habitual en una pel·lícula força notable.
Blue Valentine és un dels drames més incòmodes i emocionants que s'han vist en els últims anys. Més enllà de la seva estructura narrativa (l'excitació i l'eufòria del passat contraposades al distanciament i el desgast del present), de l'empenta cinematogràfica que aconsegueix la parella protagonista i de la seva  proposta formal (aquesta estètica indie de bellesa descuidada). I és que aquesta pel·lícula mereix especial consideració per la manera com dissecciona el fracàs d'un matrimoni. 


I al mateix temps planteja una crítica a la institució del matrimoni, o potser una mirada pessimista en detriment d'aquesta idea de la unió conjugal perpetua. L'amor pot morir i les situacions es poden tornar insostenibles. I malgrat tot això, segueix sent una història d'amor, només que basada en la realitat, posant l'accent en tots els aspectes d'una relació amorosa; sense pintar aquest quadre idíl·lic que el cinema des de sempre es va assignar a mostrar: parelles felices, parelles ideals
Derek Cianfrance vessa sensibilitat, subtilesa i tacte en l'autòpsia d'una fractura emocional i personal que, si fa mal i impacta a l'espectador és, sobretot, per la normalitat i quotidianitat dels actes i sentiments de la seva parella protagonista. Ni rastre d'excessos dramàtics o estratagemes lacrimògenes de guió per accentuar el desastre: suficient amb l'èpica del dia a dia expressada en el seu punt just de cruesa i inquietud i amb una escena final antològica.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada