dijous, 28 de març de 2013

WEEKEND



Segon treball d'Andrew Haigh, ajudant de muntatge de Ridley Scott que va acabar participant en l'edició de Manolete (2008) i va debutar en la direcció de llargmetratges amb Greek Pete (2009)-pel·lícula sobre les perplexitats sentimentals en la relació entre un xapero i la seva parella estable-, Weekend és una pel·lícula excel·lent que, a primera vista, no sembla una obra únicament dirigida al públic gai: parla d'una cosa tan universal com l'amor  i dels subterranis corrents emocionals que acaben convertint el “ligue” d'una nit en alguna cosa que, qualli o no, acabarà ressonant en el futur.
Conèixer-se, tractar d'acostar-se al més profund de la persona a qui em dono com amant, suposa sempre un equilibri entre mostrar-se i ocultar-se, entre donar i rebre, avançar i recular. Perquè la nuesa física que sempre és immediata, mai és igual de ràpida que la nuesa emocional. Glen, un dels amants, actua com un decidit explorador, el que més està disposat a traspassar totes les barreres. És el que pren la iniciativa, el que pregunta i cartografia, davant del taciturn i espantat Russell, encara que ja sabem que l'aparença no és sincera. Els expansius i alliberats en primer terme són després els que més amaguen, el més atemorits, els que es construeixen una capa, diguem comercial, que ven i sedueix molt bé, però que no és res més que un impenetrable parapet per amagar la terrible por que tenen al dolor. Perquè estimar també suposa patir.


Andrew Haigh ha de lluitar contra els estereotips imperants respecte als gais catalogats de frívols, hedonistes i incapaços d'establir aquests nivells de connexió emocional. El director britànic emmarca la seva reflexió dins d'un marc homosexual i creieu-me, això marca diferència. Perquè en el gai, tot el que és privat en la heterosexualitat és públic en la homosexualitat. Des del senzill sortir de l´armari, sempre és sortir davant dels altres, reconèixer-se un mateix, una cosa que hauria de pertànyer a l'àrea d´allò reservat: la individualitat ha de ser exposada a la llum pública, a risc de sentir-te exclòs del teu entorn (un altre tema és que la resta ho acceptin o que hagis de dependre de l'aprovació dels altres). La gent ha de saber amb quina mena de persones et fiques al llit. D'això parla Weekend, de com la vida quotidiana del gai està intervinguda per un món que automàticament l'obliga a fer públic alguna cosa que l'heterosexual pot mantenir en l'anonimat si ho desitja (les seves pròpies emocions i això no li comporta cap exclusió o aïllament) . Russell i Glen són les dues cares de la mateixa moneda. Mentre que a Glen li importa una merda el que els altres pensin d'ell, Russell viu en una permanent bombolla, abstret en la seva closca aïllant, que només li provoca un feridor sentiment de solitud existencial, potser accentuat amb el seu caràcter d'orfe. Donada l'absència paterna de Russell, Glen fa broma quan li diu que el que li passa a Russell és que li falta el ritual de dir-ho als pares. I fins que no passi aquesta prova, no podrà sortir d'aquesta zona de reclusió on s'amaga, de manera que fan la representació perquè ho superi.


Andrew Haigh posa en boca dels seus actors la homofòbia de baix perfil (discreta i oculta però permanent), tant la interioritzada pels gais- la més terrible de totes i la que desintegra si no t’armes amb força-, com la que reben directament , dia a dia, segon a segon. Per què segueix sent problemàtic que les parelles homosexuals expressin el seu afecte en públic? Som conscients de les vegades en què, al llarg del dia, una parella homosexual escolta un comentari intolerant, una mirada reprovatòria, un indici d'incomoditat grupal?
Els codis documentals, la senzillesa de la posada en escena, la cal·ligrafia aferrada al costumisme més revelador i naturalista, l’excel·lent subtext que sempre es dóna amb la comunicació no verbal sota les paraules, fan que Weekend sigui urgent per al públic heterosexual , més que per a un públic gai que es veu poques vegades ben reflectit al cinema. El seu acte activista i polític consisteix en fer visible com la llibertat està coartada des del mateix gai, que sempre ha de lluitar en un entorn que li exclourà, que li resultarà hostil. Perquè això del Gaixemple, el gueto creat voluntàriament, és un bonic placebo. Però la vida està més enllà d'aquests límits. El llit, la teva parella, aquest espai de llibertat on un pot expressar-se, aquí és on Weekend es desenvolupa i desplega les seves armes. En aquest pla llunyà i nocturn que reflecteix com l'única llum de l'edifici és la de l'habitació dels dos amants.








Cap comentari:

Publica un comentari