dijous, 11 d’abril de 2013

La flauta màgica


 La companyia Dei Furbi, experimentada en crear espectacles musicals de qualitat, s'atreveix ara amb el seu projecte més ambiciós, l'adaptació de La flauta màgica, amb el subtítol Variacions Dei Furbi. És a dir una versió reduïda de la popular òpera del geni austríac, cantada a capella i amb una comicitat física basada en el clown, la màscara i la dansa.
Sis actors abillats amb unes granotes blanques de plàstic i unes màscares
antigas surten a escena. Comencen a marcar un ritme amb la repetició de síl·labes i a fer un ball grotesc. A poc a poc es van desemmascarant. És l'Obertura de l'òpera i s'hi apunten ja alguns dels elements que formaran part d'aquest espectacle. Entrem en un món màgic, en una bonica història d'amor i superació i per això els actors es despullen dels seus vestits i les seves proteccions que porten d'un món fosc i contaminat. Ho fan amb una dansa ridícula i unes pantomimes la raó de les quals és perquè aquest grup treballa l'acció dramàtica a través de l'expressió corporal i la tècnica de clown i màscara. I al llarg dels tres actes reduïts veiem amb excel·lent tècnica moviments, balls, alguna acrobàcia i sobretot molta feina gestual que donen un to molt més còmic que la que a priori podria tenir l'òpera. Aquesta flauta la canten de meravella. Així surten cantant l'Obertura a capella, substituint l'orquestra mitjançant les seves veus en un exercici vocal molt ben conjuntat.


El llibret escrit originalment per Emanuel Schikaneder s'ha reduït i adaptat per la mateixa directora Gemma Beltrán. L'adaptació reforça els moments més còmics amb referències a l'actualitat i introduint alguns gags lingüístics que lliguen de meravella amb el to d'humor blanc del muntatge. Aquests detalls ajuden a popularitzar aquest text, llevant-li la pompositat de l'òpera i així aproximant més a la proposta inicial de Mozart, doncs cal recordar que La flauta màgica va ser un espectacle creat i dirigit al poble.
El treball dels actors és fantàstic començant pel tenor Toni Vinyals qui interpreta un Tamino poca-solta, un petit príncep blau vanitós i un punt efeminat amb el seu to de veu afectada. Al seu costat hi ha Marc Pujol, l'home-ocell Papageno, el personatge més carismàtic de l'obra i sobre el qual descansa gran part del treball còmic. I sens dubte, Pujol ho broda. Sap donar-li el to canalla necessari, el seu doble joc sexual és un recurs molt bé explotat del text al gest. En l'apartat femení hi ha la soprano Anna Herebia qui principalment s'encarrega de donar cos i veu a la delicada Pamina, la princesa a rescatar. I sobretot està Joana Estebanell, una poderosa soprano que ja sentim el passat estiu a Follies de Mario Gas. Representa amb autoritat a la Reina de la Nit encarregada de donar un dels dos de pit més icònics de l'òpera. Finalment estan Robert González i Marc Vilavella, dos fixos en la companyia que també s'empren físicament a fons per donar el gest i la veu adequada per als seus personatges, els dolents de la funció.


La direcció de Gemma Beltran és meticulosa buscant el detall del gest, el reforç a la broma, un festival de comèdia dell'arte basat en la màxima expressió i en el cant a capella sota la direcció musical de David Costa i uns arranjaments de luxe de Paco Viciana.
L'escenari està pràcticament nu. Només una espècie de arxivador fals que s'obre en sis portes i que dóna molt joc escènic i una cortina amb la qual juguen a donar-li diferents formes, des de la presó de Tamino i Papageno fins a un túnel. Mínima escenografia, màximes possibilitats. I la resta ho fa el gest i el moviment. Aquest espectacle de la companyia  Dei Furbi és un caramel, rodó, delicat, esplèndid.  A causa de l'èxit obtingut tornen al juliol a La Seca. No us el podeu perdre!!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada