dimarts, 23 d’abril de 2013

Si no ens paguen no paguem!



No és gaire habitual que un autor actualitzi una de les seves obres per a tornar-la a llançar al món amb un nou títol gairebé 35 anys després de la seva estrena. Però aquest és el cas que ens ocupa. Dario Fo va veure clar que la seva coneguda obra Non si paga, non si paga (publicada a casa nostra en la seva versió en valencià com Ací no paga ni Déu!) havia quedat un pèl desfasada. Però no pas perquè la situació hagués millorat gaire des de la seva creació, sinó més aviat pel contrari. Si als anys 70 Dario Fo parlava de la crisi del petroli i el control de l'Esglèsia sobre la població, al 2008 hi havia en Berlusconi, la fallida dels bancs i la crisi global. Tocava revisitar l'antiga història i afegir-hi nous ingredients.
El muntatge és tot el que ha de ser, una comèdia d'embolics totalment esbojarrada. El rítme és frenètic i els gags s'encadenen entre situacions de pur absurd i reflexions d'allò més serioses. Bastit amb elements vodevilescos, que arriben a fregar la caricatura, No ens paguen, no paguem! és un constructe de comèdia sobre una base tràgica. Referències político-proletàries, contraposició de caràcters entre la muller pragmàtica i el marit somiatruites i fins tot recursos procedents del món del còmic enriqueixen una posta en escena a la qual, tanmateix, no li faria cap mal una mica de pausa. L’imprescindible trànsit de categoria a anècdota repenja sobre la força actoral,  però l’espectador es queda amb el dubte de per què els culpables no han estat punits, tal com mana la tradició de la commedia dell’arte.


Tanmateix l'adaptació a casa nostra és impecable, hi ha de tot: mossos que canten la internacional, policies nacionals experts en ginecologia, senyores indignades. La millor virtut que té aquesta obra és que et permet riure amb una situació que la majoria de vegades et fa venir ganes de plorar. Una vàlvula d'escapament que, malgrat tot, t'encén la guspira i et fa pensar. Els actors defensen amb nota un text difícil, extens, i sense perdre el ritme en cap moment. Part de la gràcia d'aquesta comèdia és la seva velocitat (potser massa com he dit abans), i els actors han de fer ús de tota la seva agilitat perquè la cosa no decaigui. Tot plegat, una manera molt recomanable de passar dues hores  i partir-se de riure, cosa gens fàcil d'aconseguir.
La companyia ha decidit sumar-se al mètode de taquilla inversa, la posada en pràctica de la qual ha funcionat en altres espectacles similars. "L'espectador paga el que creu que és just i en funció de les seves possibilitats, volem que tothom que vulgui pugui entrar al teatre", ha assenyalat la companyia Teatre de l'Enjòlit. A més, en aquesta mateixa línia de fer teatre anticrisi, el grup va explicar altres activitats benèfiques que es duran a terme, com oferir dues estrenes exclusives i gratuïtes per col·lectius en risc d'exclusió, com aturats, i un format especial d'entrada benèfica.
Una decisió coherent amb el discurs d'un text que la companyia ha triat a conciencia. Els desitjo espectadors generosos i molt d'èxit.

 
La companyia Teatre de l'Enjòlit. 

Cap comentari:

Publica un comentari