No és gaire habitual
que un autor actualitzi una de les seves obres per a tornar-la a llançar al món
amb un nou títol gairebé 35 anys després de la seva estrena. Però aquest és el
cas que ens ocupa. Dario Fo va veure clar que la seva coneguda obra Non si paga,
non si paga (publicada a casa nostra en la seva versió en valencià com Ací
no paga ni Déu!) havia quedat un pèl desfasada. Però no pas perquè la
situació hagués millorat gaire des de la seva creació, sinó més aviat pel
contrari. Si als anys 70 Dario Fo parlava de la crisi del petroli i el control
de l'Esglèsia sobre la població, al 2008 hi havia en Berlusconi, la fallida
dels bancs i la crisi global. Tocava revisitar l'antiga història i afegir-hi
nous ingredients.
El muntatge és tot
el que ha de ser, una comèdia d'embolics totalment esbojarrada. El rítme és
frenètic i els gags s'encadenen entre situacions de pur absurd i reflexions
d'allò més serioses. Bastit amb elements vodevilescos, que arriben a fregar la
caricatura, No ens paguen, no paguem! és un constructe de comèdia sobre
una base tràgica. Referències político-proletàries, contraposició de caràcters
entre la muller pragmàtica i el marit somiatruites i fins tot recursos
procedents del món del còmic enriqueixen una posta en escena a la qual, tanmateix,
no li faria cap mal una mica de pausa. L’imprescindible trànsit de categoria a
anècdota repenja sobre la força actoral,
però l’espectador es queda amb el dubte de per què els culpables no han
estat punits, tal com mana la tradició de la commedia dell’arte.
Tanmateix l'adaptació
a casa nostra és impecable, hi ha de tot: mossos que canten la internacional,
policies nacionals experts en ginecologia, senyores indignades. La millor
virtut que té aquesta obra és que et permet riure amb una situació que la
majoria de vegades et fa venir ganes de plorar. Una vàlvula d'escapament que,
malgrat tot, t'encén la guspira i et fa pensar. Els actors defensen amb nota un
text difícil, extens, i sense perdre el ritme en cap moment. Part de la gràcia
d'aquesta comèdia és la seva velocitat (potser massa com he dit abans), i els
actors han de fer ús de tota la seva agilitat perquè la cosa no decaigui. Tot
plegat, una manera molt recomanable de passar dues hores i partir-se de riure, cosa gens fàcil
d'aconseguir.
La companyia ha
decidit sumar-se al mètode de taquilla inversa, la posada en pràctica de la
qual ha funcionat en altres espectacles similars. "L'espectador paga el
que creu que és just i en funció de les seves possibilitats, volem que tothom
que vulgui pugui entrar al teatre", ha assenyalat la companyia Teatre de
l'Enjòlit. A més, en aquesta mateixa línia de fer teatre anticrisi, el grup va
explicar altres activitats benèfiques que es duran a terme, com oferir dues
estrenes exclusives i gratuïtes per col·lectius en risc d'exclusió, com
aturats, i un format especial d'entrada benèfica.
Una decisió coherent amb el discurs d'un text que la companyia ha triat
a conciencia. Els desitjo espectadors generosos i molt d'èxit.
 |
| La companyia Teatre de l'Enjòlit. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada