Àlies Gospodin

El protagonista d' Àlies Gospodin és un paio que, tip de tot, decideix viure al marge de la societat només amb una llama, que guarda al soterrani de casa. El problema ve quan Greenpeace li confisca l'animal i li capgira la vida.

"Per mi, l'essència de l'obra és: què passaria si un decideix de no participar del sistema?", diu Löhle, el dramaturg alemany. I automàticament es justifica: "El teatre és el lloc on es poden fer preguntes sense donar respostes. És on es poden plantejar utopies. Perquè si algú vol canviar el món, ha de fer-se polític o constructor", etziba l'autor. Löhle va escriure el text fa cinc anys -durant aquest temps s'ha representat a Belgrad, l'Argentina, França i Suïssa- i creu que "no ha perdut actualitat, sinó al contrari; és més actual que el 2008, cosa que està bé per a l'obra, però és trist per al món", lamentava.

Àlies Gospodin  és un Quixot que lluita contra molins de vent. "És un antiheroi. Quan pensem en algú que fa la revolució, pensem en un líder, i ell no ho és. Tampoc no és un hippie que viu a la muntanya, perquè no tindria interès. És algú que decideix desprendre's de tot i viure sense res. Fa una revolució personal", explica l'actor que interpreta Gospodin, Jacob Torres.

A més dels ecologistes, al seu voltant hi té família i amics que no l'entenen. Mireia Aixalà i Pau Sastre interpreten tots els personatges que coprotagonitzen la història i que, en certa manera, el volen explotar. Löhle li ha atorgat algunes característiques curioses, com el fet que, quan es posa nerviós, s'adorm. Tot i això, Gospodin no és un tipus gens tranquil, es pren el seu objectiu molt a la valenta.

Moisès Maicas dirigeix un espectacle que barreja gèneres i registres. El text mescla escenes dialogades i monòlegs que expliquen el que passa, el que pensa o el que fa el protagonista. "És una comèdia enginyosa i alhora una tragèdia amb traces poètiques", explica.

Jacob Torres és un Gospodin molt creïble, que surt vencedor d’un personatge  potser a vegades massa pla. Pau Sastre es transforma en múltiples personatges amb la justa dosi d’exageració o traç gruixut, resultant especialment graciós en el paper de l’artista que explica la seva gran obra conceptual “Tempus fuck it”. Mireia Aixalà, finalment, creïble en el paper de nòvia patidora i políticament correcta, i que gràcies a uns senzills canvis de vestuari s’entenen millor.

Teatre polític, sí, però teatre que convida a l’espectador a reconstruir el relat, a interpretar els personatges per les explicacions narratives tant com per les imatges contrastades construïdes a l’escenari. Així significats i significants sovint es contradiuen, revelant així les contradiccions internes o les voluntats veritables dels personatges. El fet que els actors facin diversos personatges, canviant de vestuari i de postura als ulls de tothom, és essencial per produir aquest efecte de distanciament. Igualment, les transicions entre parts narrades, en què els actors es dirigeixen al públic il·luminats directament per un focus circular, així com també les parts actuades estan molt ben construïdes.

Un text potent, una construcció escènica interessant, amb una evolució de l’espai escènic, i un treball d’actors molt fi. Intel·ligent i ben muntat, ens fa reflexionar sobre la nostra manera de viure i de percebre el món i ens pregunta quines alternatives tenim a un capitalisme que està en crisi.

 

Mireia Aixalà, Jacob Torres i Pau Sastre