dimecres, 17 d’abril de 2013

Roberto Zucco



Un antiheroi contemporani. Un assassí en sèrie. Un poeta solitari que fuig de totes les presons, sobretot les interiors, deixant un riu de sang per on passa. Roberto Zucco mata d'una manera absurda, sense més raó que la inèrcia, i l'escepticisme cap al seu entorn. Bernard-Marie Koltès es basaria en un fet real, un jove italià que era buscat per haver acabat amb la vida dels seus pares i d'un policia, per construir la seva última obra. Moriria de sida el 1989, als 41 anys.
Julio Manrique ha recuperat una de les peces més conegudes del dramaturg francès vint anys després que la portés a Catalunya Lluís Pasqual al Teatre Lliure. I ho ha fet amb punteria en el ritme (les quinze escenes sense respir) i una forta plasticitat. Precisament l'escenografia de Sebastià Brosa pot allunyar-nos de la tremenda poeticitat del text al voler apostar per la imatge com a primer recurs. L'estratègia de Manrique amb aquest text és sens dubte donar-li una visió més cinematogràfica, usant els títols de crèdit, els neons, una il·luminació molt marcada, una escenografia molt realista i de gènere, i fins tot una banda sonora eclèctica que comença per Pixies, inclou una cançó italiana, una cançó de bressol i acaba amb l'èpica tristesa de Radiohead.


També ha encertat Manrique amb l'actor protagonista, un Pablo Derqui que es fica en la complexitat d'un personatge tan contradictori com atractiu.
Compon Roberto Zucco des de la consistència, la vulnerabilitat i fins a certa tendresa. Aquest carismàtic antiheroi ha de ser un seductor, des de la seva presència física fins a la paraula, sense voler ser-ho. A més el personatge evoluciona del silenci, de la contemplació amb els seus interlocutors als monòlegs i a les confessions i Derqui el transforma des de la constricció del seu tors i els seus moviments fins a l'obertura total, l'exposició del seu cos al sol al final del relat.
Darrere d'ell apareixen els diferents personatges que deambulen al voltant de Zucco, éssers d'un món brut i sòrdid, moralment dubtosos. L'elenc de Manrique està configurat per vuit actors. Els personatges són més de vint, però Derqui i María Rodríguez (la noia enamorada) només interpreten un personatge. Els sis restants es transmuten en cadascun de la resta de personatges, uns de més recorregut, altres més episòdics. 


Està Iván Benet, fantàstic en el seu personatge de germà gran “macarra”, la germana histèrica i abandonada és Cristina Genebat, que llueix el seu drama en un monòleg final trist i punyent, Rosa Gámiz, passa per diversos personatges deixant també el seu bon ofici en cada un d'ells sobretot en la dona ostatge, una altra víctima emocional de Zucco, i també destaca Xavier Boada en tots els seus personatges, però especialment en el vell del metro, en una composició pausada, reflexiva i espantada, finalment queden Oriol Guinart, a qui Manrique el torna a transvestir després de la seva antiga col·laboració en Coses que dèiem avui de Neil Labutte, i Xavier Ricart, solvent, matisat, més testimonial que els seus companys.
Una vegada més Zucco fuig de la presó, recorre els carrers, sedueix una nena, assassina, se'n va de gresca i enmig de tot això es va preguntant qui és ell. I darrere d'ell, els espectadors repudiem els seus actes i ens espanten els seus motius, la seva moral per semblar més coherent del que voldríem. I traslladar aquesta sensació al públic és mèrit del text, l'adaptació, la direcció i dels seus actors.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada