CORIOLANUS

És un d'aquells llocs comuns que es reafirmen a cada adaptació de Shakespeare, per molt dolenta que aquesta sigui: tot el que va escriure el bard de Stratford-upon-Avon és universal i atemporal, i per això sempre s'adapta com un guant a explicar la contemporaneïtat. En totes les seves obres històriques, el discurs sobre el poder -sobre les seves maniobres de seducció, els vincles putrefactes que ho dinamitzen, les intrigues, la gelosia i les ambicions que acaben per autodestruir-lo- aguanta el canvi de coordenades, la modernització del context, que no del text, el vers del qual sedueix amb la mateixa força que al segle XVI.
Gran coneixedor de Shakespeare, Ralph Fiennes ha escollit una de les seves tragèdies menys conegudes, Coriolanus, per situar-la d'una manera semblant a com ho va fer Richard Loncraine a Ricard III - en una guerra indeterminada que podria ser la de l'Iraq, Afganistan o Síria, i que funciona com a perfecte reflex especular de la set de sang aliena que anima, a la trinxera, als països que, asseguts en una taula de negociació, signen tractats de pau.
Bertolt Brecht ja va saber veure a Coriolà la tragèdia més rellevant de totes les escrites per Shakespeare: la seva cínica, i devastadora anàlisi de l'alta política romana la converteix en una faula universal, aplicable a qualsevol context històric.

Coriolanus (Ralph Fiennes)

 Ralph Fiennes ha triat una ambientació gairebé balcànica i un hiperrealisme urgent, que ens permet identificar en coriolàs els fantasmes dels últims conflictes armats i socials. El llibret de John Logan s'adapta el vers blanc del bard a les consignes del 99% i a la retòrica dels mass media (quin gran encert el d'ambientar el gran esclat de Coriolà en un debat televisiu), aïllant la seva medul·la fosca i potenciant el seu joc de miralls deformants amb la nostra realitat. Tan impenetrable com el seu protagonista, Coriolanus s'enfronta a l'obra amb aplom, nervi i respecte pels seus predecessors, com demostra la seva cita inicial a John Osborne. Tanmateix, la qualitat correspon als intèrprets, especialment a un monstruós Fiennes  i a Vanessa Redgrave, inquietant en la seva representació d'un matriarcat cruel.
Coriolà, personatge que Fiennes fa seu amb ínfules teatrals i encomiable esforç: el general romà que venç als volscos i torna triomfal s'enfronta sempre a un doble perill del qual no hi ha sortida. Entre el poble i els poderosos, entre l'Èdip galopant cap a la seva mare (genial Vanessa Redgrave) i l'amor a Jessica Chastain (molt bé però la californiana enllaça pitjor, en una altra ona que la resta del repartiment, amb tants britànics i balcànics, ben barrejats en seqüències com la del mercat), entre l'odi i l'admiració cap al seu enemic al camp de batalla (Gerard Butler), l'única escapatòria és l'honra. Aquesta és precisament la resposta del noble Ralph Fiennes, que destil·la honestedat en un film que no pot ser bèl·lic ni històric, i que busca aprofundir en la dualitat de l'heroi shakespearià.

Vanessa Redgrave (mare) i Jessica Chastain (esposa)

Fa l'efecte que Fiennes i el seu guionista, John Logan («L'aviador»), han suat tinta a l'hora de concentrar la tenebrosa evolució del seu heroi en dues hores de metratge. Es nota l'esforç, però a la pel·lícula li falten pauses, exhalacions, mirades atentes. Tot va massa de pressa, el ritme amenaçat pels obusos i les ràfegues de metralleta tant com per les rèpliques enverinades. Encara sort que al centre hi ha els ulls injectats en sang de Fiennes, que devora el paper com un animal rabiós fascinat pel seu rival i que defineix, a través de la seva dicció i la seva imponent corpulència, el declivi d'un home de guerra quan es converteix en polític impopular. 

Gerard Butler (general enemic)