SMILEY

Senzillesa, honestedat i sinceritat. No cal res més. Smiley. Una comèdia romàntica situada a Barcelona amb dos personatges que tots coneixem o que fins i tot podríem ser nosaltres. Són gays però els seus conflictes són universals. És una comèdia romàntica però agradarà a tothom. Smiley et parla directament al cor, sí, però també al cervell.

Guillem Clua va escriure l’obra per participar al primer torneig de dramatúrgia del Temporada Alta,  celebrat l’any 2011, del qual va quedar finalista. Després la va allargar,- ara dura pràcticament una hora i mitja-, i finalment es va estrenar a la Sala Flyhard. A causa de l´èxit va anar a l´Espai Lliure i ara hi és  al teatre Club Capitol.

D’entrada Smiley impressiona per la seva senzillesa i frescor. És una petita gran joia que no aspira a ser més del que és. La típica història d’amor que ens han explicat un centenar de vegades. Això sí, versió homosexual i de Barcelona. L’Àlex i en Bruno viuen i senten el segle XXI. Tenen iPhone, facebook, twitter i altres xarxes socials del món gay. Aparentment l’Àlex és una cara bonica que va a dos gimnasos i en Bruno un arquitecte pedant. Només cal esperar uns minuts per entreveure que són molt més que un arquetipus i és gràcies a la profunditat dels seus protagonistes que Smiley és molt més que una comèdia romàntica.

La base del drama, de qualsevol ficció, sol ser l’empatia. Necessitem compartir i viure l’aventura del protagonista per no avorrir-nos als vint-i-cinc minuts.. Els estimarem igual perquè són tant humans com nosaltres, perquè podríem ser nosaltres. I aquest és, senyores i senyors, l’èxit de Smiley. El Bruno i l’Àlex són el nostre mirall. Guillem Clua s’estima els personatges, els tracta amb delicadesa, els hi dedica temps, aconseguint, així, que durant poc més de vuitanta minuts tinguem els sentiments a flor de pell.

Ens els explica d’una manera tan tendra (sense melodrames) malgrat el seu patetisme a vegades, i amb tant de sentit de l’humor que fa que empatitzem amb  ells des del començament de la representació, amb un monòleg al telèfon genial a càrrec de Ramon Pujol que ens mostra les misèries a que tot sovint l’amor (sobretot el no correspost) ens porta a tots.

Els dos actors estan esplèndids. Ens fan totalment entranyables els seus personatges, estan dinàmics, reals, emotius… i tremendament divertits. Albert Triola fantàstic!!!!.

A més a més, a l’obra es parla d’una de les millors comèdies de tots els temps, La fiera de mi niña, de Howard Hawks. I té tot el sentit del món que es faci referència a una pel·lícula de 1938, perquè malgrat la comèdia de Clua és molt més actual (i està farcida de referències d’avui en dia –sobretot pels que no coneixen el món gai es posaran al dia en un moment–), l’estil de comèdia romàntica té similituds més enllà de que els personatges de l’Àlex i el Bruno són tan dispars entre ells com el David Huxley de Cary Grant i la Susan Vance de Katharine Hepburn ho eren. La realitat s’imposa als personatges i el joc d’emocions es desborda, donant peu a situacions divertides i diàlegs brillants.

Fa bé, el Lliure, d’aixoplugar perles com Smiley. Així com el Teatre Club CapitoI. I farà encara millor la Sala Flyhard de seguir alletant autors com Guillem Clua. A hores d’ara ja és una evidència: l’obrador dirigit per Jordi Casanovas ocupa avui un lloc central incontestable de l’escena catalana. I que duri!