La terra oblidada

Oblideu-vos del Llàtzer Garcia que va escriure mà a mà amb Marilia Samper l’excel·lent Dos punkis i un vespino, o del que us va fer riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa. Aquest cop, els que s’han quedat a casa són l’humor i la comèdia. I és que resulta difícil trobar cap mena de gràcia a una malaltia degenerativa com la que ha atacat el fins ara poderós pare de família d’aquesta història. Una història amb què Garcia i la companyia Arcàdia inicien una trilogia dedicada precisament al tema de la família. I amb què, i després d’haver omplert la Sala FlyHard fa un any, ja han guanyat el Premi Ciutat de Gandia 2012.

Llàtzer Garcia, invoca la inspiració de Paul Auster al saló-menjador d'un modest habitatge lluny de la duresa metropolitana. També podria haver anomenat John Steinbeck per la lliure reinterpretació d'un episodi bíblic. Però sobretot és un bon hereu de la Renaixença i el llarg recorregut del drama rural en el teatre català des de finals del segle XIX a la primera meitat del XX. Un fill pròdig que recull el llegat dramàtic per recordar els seus ancestres que el vell conflicte entre camp i ciutat només es pot recuperar des de la rendició. Encara que el ruralisme es resisteix com a tossut silenci en no acceptar la derrota d'un model cultural, l'autor interromp amb crueltat qualsevol indici de futur repartint esterilitat entre els tres fills d'un decrèpit patriarca. 

Marta Aran, Guillem Motos, Muguet Franc, Laura Pujolàs i Gal Soler. 

Un home de camp acostumat des de sempre a treballar ben dur (la terra no admet ni un moment de relaxació) i a fer i desfer al seu aire amb total autonomia. No seria gens estrany que el mutisme absolut en què ara ha caigut fos una manera d’expressar la ràbia i la impotència de la nova situació plena de dependència en què li toca viure d’ara endavant. Però, per molt que puguem arribar a interpretar i entendre les raons d’aquest silenci, qui és capaç de suportar-lo minut a minut? No pas la filla que té cura del pare en solitari, i que, ateses les circumstàncies, ha convocat els seus germans que viuen a Barcelona per tenir una reunió familiar urgent. Una reunió d’aquestes que, d’altra banda, acostumen a ser tan habituals quan l es coses arriben a un punt així. I que sovint poden derivar en noves tensions dins del grup familiar. Tal com diu Llàtzer Garcia, teòricament, és l’amor als nostres éssers propers el que ens porta a tenir-ne cura. Però, teoria a banda, de vegades allà on havia d’haver-hi amor només hi queda un gran forat ple de ferides sense cicatritzar. I tenir cura d’algú per amor no és el mateix que fer-ho per sentiment de culpa.

El germà petit i la seva promesa. 

El projecte és la primera incursió de la companyia Arcàdia en un text sense ironies. La terra oblidada és un drama sec, d'un costumisme poc amable, sustentat en el cohesionat treball interpretatiu de tot el repartiment. El text se centra en la violenta reunió familiar entre el vell que calla i els joves que exigeixen -com davant un reticent oracle- una paraula que els permeti continuar amb les seves vides sense ferides de consciència..La seva petició serà atesa com una admonició

Una situació dramàtica familiar de prou força perquè cadascun dels intèrprets perfili els sentiments de cada personatge: el silenci angoixant del pare que ha perdut la mobilitat i la parla (l'actor Gal Soler), les pressions de la germana gran perquè parli (Marta Aran), la confessió del germà petit davant un pare que no sap si l'escolta (Guillem Motos), el geni i l'enfonsament de la germana mitjana que amaga la frustració de no haver fet el camí dels altres dos germans i marxar a ciutat (Muguet Franc). Els quatre, neguitejats en part per la presència de la companya del germà petit (Laura Pujolàs), que intenta amansir les discussions més fortes entre els tres germans. Escenes tintades de realisme que tots cinc reforcen amb l'expressió, la mirada i la fixació en la incertesa del desenllaç. I entremig de tots ells, la terra perduda, la terra oblidada, recordada només amb un dibuix emmarcat en un quadre de paret, la terra que ja provenia de l'avi i que el pare va engrandir. La terra oblidada, sisplau per força, per la tercera generació. I el silenci del pare que es trenca sobtadament en la penombra simbòlica del passat quan decideix recordar l'odi que sentia per l'avi i la decepció que sent també pels seus fills. El vell que concentra l'atenció només amb uns ulls fugissers de rancor parlarà per sentenciar la fi del món. El seu món

Els tres fills.