Oblideu-vos del
Llàtzer Garcia que va escriure mà a mà amb Marilia Samper l’excel·lent Dos
punkis i un vespino, o del que us va fer riure a Ens hauríem d’haver
quedat a casa. Aquest cop, els que s’han quedat a casa són l’humor i la
comèdia. I és que resulta difícil trobar cap mena de gràcia a una malaltia
degenerativa com la que ha atacat el fins ara poderós pare de família d’aquesta
història. Una història amb què Garcia i la companyia Arcàdia inicien una
trilogia dedicada precisament al tema de la família. I amb què, i després
d’haver omplert la Sala
FlyHard fa un any, ja han guanyat el Premi Ciutat de Gandia
2012.
Llàtzer Garcia,
invoca la inspiració de Paul Auster al saló-menjador d'un modest habitatge
lluny de la duresa metropolitana. També podria haver anomenat John Steinbeck
per la lliure reinterpretació d'un episodi bíblic. Però sobretot és un bon
hereu de la Renaixença
i el llarg recorregut del drama rural en el teatre català des de finals del
segle XIX a la primera meitat del XX. Un fill pròdig que recull el llegat
dramàtic per recordar els seus ancestres que el vell conflicte entre camp i
ciutat només es pot recuperar des de la rendició. Encara que el ruralisme es
resisteix com a tossut silenci en no acceptar la derrota d'un model cultural,
l'autor interromp amb crueltat qualsevol indici de futur repartint esterilitat
entre els tres fills d'un decrèpit patriarca.
Marta Aran, Guillem Motos, Muguet Franc, Laura Pujolàs i Gal Soler. |
Un home de camp acostumat des de sempre a treballar ben dur (la terra no admet
ni un moment de relaxació) i a fer i desfer al seu aire amb total autonomia. No
seria gens estrany que el mutisme absolut en què ara ha caigut fos una manera
d’expressar la ràbia i la impotència de la nova situació plena de dependència
en què li toca viure d’ara endavant. Però, per molt que puguem arribar a
interpretar i entendre les raons d’aquest silenci, qui és capaç de suportar-lo
minut a minut? No pas la filla que té cura del pare en solitari, i que, ateses
les circumstàncies, ha convocat els seus germans que viuen a Barcelona per
tenir una reunió familiar urgent. Una reunió d’aquestes que, d’altra banda,
acostumen a ser tan habituals quan l es coses arriben a un punt així. I que
sovint poden derivar en noves tensions dins del grup familiar. Tal com diu
Llàtzer Garcia, teòricament, és l’amor als nostres éssers propers el que ens
porta a tenir-ne cura. Però, teoria a banda, de vegades allà on havia
d’haver-hi amor només hi queda un gran forat ple de ferides sense cicatritzar.
I tenir cura d’algú per amor no és el mateix que fer-ho per sentiment de culpa.
El germà petit i la seva promesa. |
El projecte és la
primera incursió de la companyia Arcàdia en un text sense ironies. La terra
oblidada és un drama sec, d'un costumisme poc amable, sustentat en el
cohesionat treball interpretatiu de tot el repartiment. El text se centra en la
violenta reunió familiar entre el vell que calla i els joves que exigeixen -com
davant un reticent oracle- una paraula que els permeti continuar amb les seves
vides sense ferides de consciència..La seva petició serà atesa com una
admonició
Una situació
dramàtica familiar de prou força perquè cadascun dels intèrprets perfili els
sentiments de cada personatge: el silenci angoixant del pare que ha perdut la
mobilitat i la parla (l'actor Gal Soler), les pressions de la germana gran
perquè parli (Marta Aran), la confessió del germà petit davant un pare que no
sap si l'escolta (Guillem Motos), el geni i l'enfonsament de la germana mitjana
que amaga la frustració de no haver fet el camí dels altres dos germans i
marxar a ciutat (Muguet Franc). Els quatre, neguitejats en part per la
presència de la companya del germà petit (Laura Pujolàs), que intenta amansir
les discussions més fortes entre els tres germans. Escenes tintades de realisme
que tots cinc reforcen amb l'expressió, la mirada i la fixació en la incertesa
del desenllaç. I entremig de tots ells, la terra perduda, la terra oblidada,
recordada només amb un dibuix emmarcat en un quadre de paret, la terra que ja
provenia de l'avi i que el pare va engrandir. La terra oblidada, sisplau per
força, per la tercera generació. I el silenci del pare que es trenca
sobtadament en la penombra simbòlica del passat quan decideix recordar l'odi
que sentia per l'avi i la decepció que sent també pels seus fills. El vell que
concentra l'atenció només amb uns ulls fugissers de rancor parlarà per
sentenciar la fi del món. El seu món
Els tres fills. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada