LINCOLN

En un moment clau d'aquesta peça de cambra, la gran icona USA comparteix un procés mental que va del concret (un comunicat de guerra) a l'abstracte (el teorema d'Euclides), per acabar fent història. Lincoln no és un biopic de l'home, sinó un retrat íntim del polític, una crònica dels seus últims mesos i, per extensió, de l'instant en que el seu país va comprovar si un sistema democràtic en crisi podia o no servir a la noblesa d'un ideal. Steven Spielberg descarta la majestuositat gairebé pictòrica de War Horse (Cavall de batalla) (2011) i es tanca en despatxos i hemicicles, en passatges transcendentals, en lliçons de civisme, en una classe d'Història. Exercici d'estil tan sobri que li costa respirar, Lincoln és massa autoconscient de la seva pròpia magnitud, arribant a recordar les paraules de Spielberg sobre Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975): "Per a mi, va ser com anar al Prado en dejú ". També és una evident obra de maduresa, però les seves ànsies de solemnitat reprimeixen una pulsió pel emotiu que, al final, acaba brollant sense control (l'obvi simbolisme de la llàntia, la coda al personatge de Tommy Lee Jones). No obstant això, el seu epíleg reserva una filigrana d'autor pur: la fatalitat explicada a través dels ulls d'un nen.  Després d'un pròleg de lluita sagnant, curt però significatiu, un pròleg d'home contra home i mort a tot arreu -com a Salvar el soldado Ryan-, Spielberg entra de ple en l'assumpte: el llarg i tortuós camí que ha de seguir Lincoln, el president abolicionista, per acabar amb l'esclavitud. A partir de llavors, la Guerra de Secessió entre el Nord i el Sud esdevé un paisatge de fons. 

Lincoln i la seva dona (Sally Field)  

El veritable motor dramàtic està en les martingales del propi president per moure amb agilitat, sense ensopegar, per la fina línia que separa la llei de la justícia. En aquest sentit Lincoln és essencialment un film de procediments polítics i legals als Estats Units del segle XIX (que no són precisament els d'ara mateix). És veritat: se segueix amb dificultat l'entramat jurídic, i no es coneixen -com han de conèixer els americans, encara que d'això tampoc està un molt segur- els personatges històrics. És igual: Lincoln és com una d'aquelles cançons en què, sense captar del tot la lletra, ens enamorem de les emocions en joc. Lincoln és emocionant: la crònica d'una lluita èpica per alló que és evident -ara, si més no-: la igualtat de tots davant la llei.

Daniel Day-Lewis construeix un Lincoln cansat, aclaparat i solitari. En perpetu conflicte amb la seva dona dominant  (Sally Field). El Lincoln de Day-Lewis és un infeliç amb una missió, que fa de la paràbola i l'humor el seu millor instrument. Més que un personatge és, gràcies a l'actor, una persona propera i tangible, fort en les seves febleses.Spielberg, per la seva part, omple de sentit aquesta història complexa amb la música emocional de les seves imatges. Malgrat l’enrevessada trama i l'excés de paraules, Lincoln és senzilla i poderosament visual. La il·lustració perfecta de la lluita en una democràcia naixent. Burda i tosca si es vol, però una democràcia. On la llei importa, fins i tot per saltar-se-la. En aquest paisatge narratiu àrid, Spielberg s'erigeix ​​com el poeta del dret constitucional, i el seu millor cantor.

El president reunit amb el seu govern 

Qui anava a imaginar a Spielberg, sobretot després d'exhibir la seva vessant més "disney" i espectacularitzada amb War Hose i Tintín, conjugant el seu cinema amb la sola energia que dóna la paraula (es parla molt en aquesta pel·lícula) i les interpretacions d'uns actors absolutament lliurats a la causa -no només Daniel Day-Lewis, també Tommy Lee Jones, i David Strahaim, i Sally Field, i James Spader, i Jared Harris, etc. -, confiant en la sobrietat del pla estàtic, en les composicions pictòriques, en la densitat lumínica (els constants clarobscurs fent-se ressò de l'ambigüitat moral del drama), sense retòriques de muntatge. No és la pel·lícula que ningú podia esperar.

  

Discurs del diputat radical (Tommy Lee Jones) al Congrés.