dimarts, 11 de desembre de 2012

La vida de Pi



El taiwanès Ang Lee ocupa un lloc destacat en el cinema nord-americà, en què va començar el 1995, després dels èxits internacionals del Banquete de bodas i Comer, beber, amar. Com si d'un nou Michael Curtiz es tractés, Lee té un do natural per adaptar al cànon industrial i despatxar amb impecable professionalitat qualsevol projecte sense necessitat de deixar-hi empremta personal. De l'adaptació dels més dispars textos de la literatura o el còmic (Sentido y sensibilidad, La tormenta de hielo, Hulk, Brokeback Mountain) al western tradicional (Cavalga con el diablo), passant per l'aventura oriental (Tigre y dragón), seu cinema és garantia de treball ben fet. Tot i que La vida de Pi ve amb l'aurèola de pel·lícula que canviarà el cinema, els primers 45 minuts, són nyonyes, indolents i sentimentaloides, una novel·la explicada, incapaç de fugir del seu origen literari per abraçar el llenguatge de la narrativa cinematogràfica, augmentada per aquesta espantosa configuració de les tres dimensions en les seqüències naturalistes d'interior i exterior en què no hi ha, diguem, la creació d'un nou univers. I ens tornem a preguntar per a què serveix el 3D a les pel·lícules sense efectes especials si s'utilitza amb els recursos de posada en escena del 2D. La resposta és que només serveix per carregar-se la profunditat de camp, perquè els tamanys siguin equívocs i per demostrar que per a la configuració del 3D com alguna cosa especial en aquest tipus de seqüències abans caldria reinventar el llenguatge i fugir dels desperfectes que produeixen, per exemple, els plans-contraplans amb escorç, en els que només hi ha ombres.


Però  als tres quarts d'hora la pel·lícula dóna un gir de 180 graus, apareix la seqüència de l'enfonsament i l'aventura del nàufrag, i tot adquireix un altre significat. Efectivament és una cosa mai vista. Aquest és el espectacle de les tres dimensions, el sentit dels efectes especials. L'eterna lluita entre home i animal pel seu propi espai a la terra, exposada amb emoció, dolçor, tacte, bravura. Una hora de sensacions commovedores, absolutament noves, al voltant de l'aventura de la vida.
La pel·lícula d'Ang Lee concentra tota la seva càrrega significativa -és alhora relat d'iniciació, meditació sobre la naturalesa i el sentit de la fe i exercici autoreflexiu sobre les limitacions de la narrativitat- al persistent intent d'un home de reconciliar les seves tendències espirituals amb una comprensió de la condició inherentment caòtica tant de la Naturalesa com de la seva pròpia naturalesa. En aquest sentit, el tigre que acompanya Pi durant el seu periple pot funcionar com una manifestació d'una lluita més transcendent del jove contra els seus propis dimonis i per mantenir el seu lloc en un món traïdor ple de perills.


No és fins al tercer acte que La vida de Pi es posa especialment religiosa, no només perquè la salvació de l'heroi confirma que Déu és allà, dalt, recompensant seva paciència, sinó perquè tot això és verbalitzat quan Pi adult relata una versió alternativa de la història les revelacions de la qual seran o no impactants, però en tot cas introdueixen algunes consideracions de pes sobre els esdeveniments precedents i també de la naturalesa de faules religioses. La presumpció de la pel·lícula és que la història de Pi farà al seu interlocutor- i, per extensió, a nosaltres-"creure en Déu", així que la representació que Lee fa d´ella  ha captivar l'espectador. I en efecte ho fa. Potser no sigui capaç d'obrir un diàleg que impulsi a l'espectador reticent a l'existència de Déu a qüestionar-se les seves nocions preconcebudes de la fe, però sí aconsegueix impulsar l'espectador reticent a la imatgeria generada per ordinador i al 3D a creure en la capacitat commovedora del cinema entès com pur espectacle visual. Història sobre la necessitat de creure en un poder més elevat, La vida de Pi restaura per sobre de tot la nostra creença en el poder de la fantasia cinematogràfica.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada