divendres, 14 de desembre del 2012

César debe morir


César debe morir, dels Taviani, és una pel·lícula documental, pel que té de constatació d'una realitat. Però també és una tragèdia multiplicada pel mateix drama dels interns. Emocionant, intensa i aspra realitat, seca com un glop de ginebra, salvatge i excelsa alhora.
Els Taviani es tanquen en una presó d'alta seguretat i convencen als presos, amb condemnes molt llargues, perquè interpretin un muntatge tan original com possibilista del Juli Cèsar de Shakespeare. Ens mostren la il·lusió de gent a la que se suposa que ja no li queden il·lusions, introduint-se en la pell i en el cor d'aquests personatges immortals, representant amb veracitat i força expressiva aquesta tragèdia sobre els dilemes morals, la conjura, la traïció, l´ambició de poder, la venjança i la manipulació de l'opinió popular en aquest discurs insuperable de Marc Antoni davant el cadàver de Cèsar. Aconseguint canviar l'opinió d'aquesta plebs que minuts abans semblava haver comprès i aplaudia les raons del turmentat Brut per assassinar a aquesta figura paternal que pretenia exercir la tirania. Aquests assassins, narcotraficants, lladres, membres qualificats de la Màfia, la Ndrangheta i la Camorra, no només comprenen el que pretenen i el que pretenia explicar Shakespeare sinó que descobreixen que moltes d'aquestes situacions són aplicables a la seva pròpia vida, al que van fer i van sentir al món exterior o les relacions que s'estableixen en la pròpia presó. Els Taviani fan un regal impagable amb aquest treball als seus improvisats actors, que li tornen atorgant el millor d'ells mateixos.

Diferents moments dels assaigs
El film dels veterans Taviani, Paolo i Vittorio, justament reconegut amb l'Ós d'Or a la passada edició de la Berlinale, segueix l'elecció dels intèrprets, els assajos i la pròpia representació de l'obra de Shakespeare en aquesta presó de Rebibbia. En aquest sentit és un documental, sí. Però a partir d'aquí no sabem res més d'aquests interns ni tenim més context que el seu nom i la seva edat, que el director els fa dir plorant i rient. Res més. Ni cal. Perquè comença la representació, amb els presos deambulant per les galeries, en un continu moviment que, per moments, es confon amb la seva pròpia existència. Fins i tot en els odis i enfrontaments, l'espai imposa caràcter. I César mor a mans d'un Brut angoixat. Entre barrots.
En Cèsar debe morir hi ha nombrosos nivells de representació. Hi ha el text de Shakespeare, adaptat pels presos per la seva posada en escena pública a la sala d'actes de la presó. Hi ha els assajos, en què també entren a formar part en les seves pròpies vides, les seves picabaralles. Però també hi ha la càmera dels Taviani, que els filma assajant a Shakespeare per acabar conformant una pel·lícula sobre Juli Cèsar i, sobretot, sobre la traïció i el destí, sobre els seus propis idus de març.




 I, si mirem més enllà, encara queda el no filmat, la intrahistòria d'una pel·lícula que ha servit fins i tot perquè el seu protagonista sigui indultat i ara es dediqui a l'actuació professional. Insòlita, fresca i segurament imperfecta, però lliure de lligams acadèmics, la pel·lícula sempre et dóna una punyalada per l'esquena a temps, perquè caiguis del núvol, del poder de seducció dels seus protagonistes. Lluny del vell academicisme d´ El destí de Nunik ( 2007), el seu penúltim treball, els octogenaris Taviani han recuperat bona part de la força de les seves obres més italianes, de Pare, padrone, de La noche de San Lorenzo, i de la pirandelliana Kaos. Han ressuscitat la venjança shakespeariana per convertir-la en vendetta napolitana. Però en realitat, aquest film és molt més que això. Durant sis mesos, els Taviani van rodar tot el procés de posada en escena de Juli Cèsar des de l'elecció dels actors i els assajos fins al moment de l'estrena. Tot això, sense sortir mai del recinte carcerari, deixant aforar la força d'aquests actors que a poc a poc descobreixen que l'art, el teatre, és més que paraules o idees abstractes: és una cosa que transforma les seves vides. Gairebé al final de la pel·lícula, quan les portes de les cel·les es tanquen de nou per a ells, un dels presos diu una frase escruixidora: "Fins que no vaig descobrir l'art no em vaig adonar que aquesta cel·la és una autèntica presó". Impressionant.

Un moment de la representació


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada