El tinent d’Inishmore

Martin McDonagh és un dels autors anglosaxons més importants de l’actualitat i una mostra d’això és que es tracta de l’autor anglès més representat a Amèrica del Nord, després de Shakespeare. A més és director de cinema i guionista i és una de les veus més fresques que podem trobar a l’escena actual. Especialista en fer comèdia negra i violenta, les seves obres sempre estan obertes a la reflexió i a l’anàlisi de problemes més importants o d’aspectes de la naturalesa humana. Al Versus Teatre, la companyia Teatre Brik representa “El tinent d’Inishmore”, la que per McDonagh és la seva millor obra.

L’acció passa Inishmore, una illa muntanyosa i rural en el comtat de Galway. Ens trobem davant d’uns personatges de poble, que viuen envoltats per una violència exagerada i presentada de manera còmica. El punt de partida de la història és la mort del gat d’un jove del poble que va marxar per convertir-se en terrorista i lluitar contra els opressors. Aquest incident desencadenarà que la mort arribi a Inishmore amb ganes D’Instal·lar-se a l’illa.

El tinent d’Inishmore té com a principal virtut un text amb diàlegs extraordinaris. Resulta gairebé miraculós que un punt de partida tan senzill pugui donar lloc a una obra que diverteix i interessa de principi a fi. I això és gràcies al talent que té McDonagh a l’hora de construir personatges amb volum i fer-los dir coses que resulten totalment de veritat. Així una comèdia negra i violenta que podria convertir-se en una bogeria sense sentit, manté molt bé la coherència i deixa a l’espectador completament satisfet. Es tracta també d’una obra amb certa  violència explícita que l’any 1999 va ser rebutjada per molts teatres, però que ara (i això ens dona una mesura dels canvis operats en la nostra societat) tampoc es veu fora de lloc.

Els personatges de McDonagh són perdedors que viuen una realitat trista ja sigui per la seva poca intel·ligència o per l’obsessió pels ideals d’alliberació. L’autor fa un perfil ridícul del terrorisme, parodia els seus discursos, el seu fals valor i la falta d’una visió real del que volen que sigui el seu món. Són personatges que cauen en contradiccions i que revelen una gran falta d’empatia i és aquesta solidesa a l’hora de crear-los el que facilita molt el poder escriure diàlegs ràpids i molt punyents.

El tinent d’Inishmore –estrenat per Josep Maria Mestres, al TNC, al 2004– és una obra política però sense plantejaments polítics més enllà de les bombes i assassinats que se citen. És una història trepidant amb un cop final fantàstic.  Però com que el context polític d’ Irlanda ha canviat des de 1993 –any en què McDonagh situa l’obra–, el més important ara és explicar bé la història i definir els personatges. I amb això la companyia de Banyoles Teatre Brick  compleix perfectament i no s’ha estat de res perquè fins i tot té musics en directe. S’agraeix  la música en directe que posa la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic.  La posada en escena funciona, si bé els matisos i l’atmosfera que el text desprèn queden una mica tapats per l’acció, en general ben resolta pel director, Joan Gómez. Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Que inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida.