Els cors purs

De l'extensa obra de Joseph Kessel (Villa Clara, Argentina, 1898 – Avernes, França 1979), periodista i escriptor francès d'origen rus jueu, potser es coneix, sobretot, la seva novel·la «Belle de jour» (1928), gràcies, esclar, a l'adaptació cinematogràfica que en va fer Luís Buñuel el 1967. De Belle de jour a Els cors purs, o, millor dit, al conte «Mary de Cork», del qual La Perla 29 ha configurat la seva versió teatral, hi ha un abisme tot i que, filant molt prim, s'hi entreveu l'ambigüitat, la foscor o la doble vida dels personatges. Una altra cosa és la incògnita sobre per què la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi —sense previ avís!— ha revestit «Els cors purs» amb les paraules d'«Els morts», el relat breu que tanca el recull «Els dublinesos», de James Joyce (traduït al català el 1988 per Joaquim Mallafrè i, per cert, portat també al cinema, el 1987, per John Huston).

Sota la direcció d’Oriol Broggi al Teatre Romea un aire a poesia en moviment impregna cada racó de l’escenari. I és que Els cors purs forma part d’un dels primers treballs de l’argentí Joseph Kassel, periodista, viatger i corresponsal de guerra. En la seva obra, la cruesa d’una realitat en permanent conflicte queda en evidència. El conte Mary de Cork dins de Els cors purs n’és un dels seus exponents més poètics. I Broogi no ha volgut desaprofitar-ho per a adaptar-lo al teatre.El conflicte d’un matrimoni, que té un fill de vuit anys, sobre les seves diferències ètiques i polítiques esdevé el motor d’aquesta peça teatral.

Som a Irlanda durant la seva Guerra Civil quan el país estava dividit entre els qui pensaven que ja n’hi havia prou amb el que havien patit, tot i renunciar a part de les seves llibertats, i els qui creien que s’havia de seguir batallant contra Anglaterra per a recuperar l’Ulster, com la Mary que lluita amb una guerrilla als boscos. El seu marit es queda a casa cuidant del fill que tenen.El trio d’actors amb Borja Espinosa, Jacob Torres i l’esplèndida Miranda Gas es belluguen per un escenari ple de poesia estètica: a voltes com a intèrprets, a voltes com a narradors, a voltes sent altres personatges…

I és en aquest terreny pantanós que l’obra s’emboira en una atmosfera que pot resultar massa fosca per a l’espectador. L’estructura narrativa que proposa el mateix Broggi juntament amb Marc Rigau, és ambiciosa i diferent. Cal estar força atents per a no perdre’s dins d’un bosc argumental. Heus aquí la complexitat comprensiva d’aquest text. Fugim d’un llenguatge teatral a l’ús per endinsar-nos dins d’una posada en escena bella i plena de màgia; d’elements visuals que et transporten a la poesia amb una exquisidesa absoluta. Però la melangia i un dolor permanent aporten un to perillosament monòton a l’obra. Tot i així, el piano i l’acordió de Carles Pedragosa; l’oboè, el corn anglès i la flauta de Júlia Ribera; la guitarra i banjo de Marc Serra i la veu de Miranda Gas omplen d’un bell repertori de cançons irlandeses aquells forats on es perd la història.

Som en una casa irlandesa, en un espai on l’audiovisual, el joc de llums i els efectes circenses ens transporten a un ambient fosc, a un conte de guerra i amor. On els nostres somnis s’esvaeixen, volen i s’omplen de música. Una història on, no podia ser d’una altra manera, el fill esdevindrà el detonant d’un final acord amb el to gris i malenconiós que ens impregna de poesia l’escenari de principi a fi. Els cors purs esdevé una aposta arriscada, que pretén convertir un conte en un poema escènic, en un poema en moviment que ens deixa amb una sensació de calfred difícil d’interpretar.

Romeu i Julieta

Amb una força galvanitzadora irromp aquesta companyia anomenada Projecte Ingenu i liderada per Marc Chornet, en la seva segona incursió a Shakespeare que sap fer vibrar el clàssic amb batecs ben actuals i directes. Projecte Ingenu ha tornat a renovar, des de l'essència, la manera d'explicar una trama coneguda. Si en el Hamlet, l'aigua podrida corria pels peus del públic, ara amb Romeu i Julieta proven d'insuflar aire als espectadors. Però ho fan perquè consideren que és volàtil l'opinió dels joves, (Romeu oblida l'amor de Rosalina només veure Julieta en un ball de màscares), és fugisser el destí que els dóna oportunitats i alhora els hi treu quasi immediatament.

Amb una dramatúrgia fresca i dinàmica, en concurrència amb Anna Maria Ricart (Premi Max 2015 a la millor adaptació teatral per Fuenteovejuna, que també s'ha vist enguany a La Seca), que aconsegueix situar la coneguda tragèdia shakespeareana en l'avui mateix, amb la complicitat d'un joveníssim conjunt actoral que trepitja amb fermesa i solvència l'escenari. Entre els objectius de la companyia està atreure el públic adolescent al teatre, cosa que sens dubte Romeu i Julieta aconsegueix plenament, no només pel teixit argumental on les pulsions amoroses són protagonitzades per adolescents, però sobretot per una interpretació dinàmica, enèrgica i trepidant, que combina el cant coral (exquisides cançons de l'època del bard) amb ritmes de percussió obtinguts amb la manipulació dels objectes escènics que configuren l'escenografia amb estilitzats balls de bastons o danses d'espases que mostren amb espectacular contundència les batusses entre els coneguts bàndols familiars de Capulets i Montaguts.

Els dos protagonistes, Carlos Cuevas i Clàudia Benito són dos joves fidels, radicals en l'amor, inexperts. Hi ha la frescor del primer amor. Però és un amor molt cast, en què fins i tot en l'escena del balcó no encreuen quasi mirades. s'enamoren per l'oïda. Però, al costat d'aquests dos protagonistes, es mou una companyia que construeix l'espai, a partir d'uns elements nobles com el ferro i els llistons de fusta i serveix la trama, jugant amb el vers de Shakespeare i buscant franca comicitat amb la dida, els servents i el discurs, de floret, dels cosins Montesco. La seva lluita és coreografia. Els rumors de palau són cançó que bressola. Es percep una densitat entre els llistons, els ferros, la netedat a escena que evoca el mestratge de Peter Brook.

Una escenografia canviant, en constant mutació, d'una gran simplicitat i sobretot eficient. Clàudia Benito i Carlos Cuevas incorporen la parella protagonista amb una intensitat propera i veraç, molt ben acompanyats per Rosa Serra i Neus Pàmies, transvestides en els dos Montaguts més bregosos, pura dansa en acció, expressiva Roser Tapias com a servent, Alba José de frare, o, continuant el capgirament de sexe, Toni Guillemat com a Dida. El joc de la inversió sexual, que s'ancora en les prescripcions de l'època elisabetiana, dóna ales al muntatge i el vivifica. Recursos d'una gran senzillesa, espurnejants d'imaginació, que atorguen originalitat i irresistible encant a l'absurda, fosca, tremenda història dels amants de Verona.

Maria Estuard

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). És un muntatge acurat i respectuós de Sergi Belbel, que ens explica aquí el sentit i actualitat de l’obra més shakespeariana del romanticisme alemany.El conflicte entre Maria Estuard, reina d’Escòcia, catòlica (“papista”) i la seva cosina Isabel Tudor, reina d’Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d’aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800. 

Schiller pertany al grup de creadors alemanys “Sturm und drang”, que inaugura el Romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle XVIII que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de l’exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé sagrat, com a model a seguir. Schiller s’apassiona per les històries del passat d’Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d’èpoques anteriors amb la intenció d’explicar el seu temps present, l’Europa immediatament posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous ideals: “liberté, égalité, fraternité”. Un personatge com el jove Mortimer, nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme.

Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s’entrevistés cara a cara amb Maria Estuard. Però Schiller “força” la història i fa que les dues reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre romàntic i, potser també a hores d’ara, de la història del teatre de tots els temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix territori. Que representen dues maneres d’entendre el món, dues religions diferents, dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l’amor i els sentiments. Perquè quan ambdues es troben enfrontades, no deixen de ser, malgrat tot, i d’aquí la grandesa de l’escena i, per extensió, de tota l’obra, “tan sols dues dones cara a cara”.  

Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de Schiller i del teatre romàntic alemany, que s’escamparà per tot Europa en la primera meitat del segle XIX. La posada en escena de Sergi Belbel intenta acostar el drama a la realitat contemporània: una gàbia  gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany.

Sergi Belbel ha carregat les tintes sobre cadascun d'aquests dos caràcters femenins i els ha situat, els dos, al límit. Per tant, hi ha una evolució tant en el personatge de la reina Maria Estuard com en el de la reina Isabel I, una evolució que els despulla l'ànima a través del discurs i que, metafòricament i literalment, les allibera a les dues dels vestits reials, però fent que Maria Estuard conservi la seva bellesa i dignitat fins al vestit de dol i el cadafal, mentre que Isabel I per la seva elegància i la seva dignitat fins i tot amb la perruca postissa arrossegada per terra.)

Fina Rius fa el paper de dida de Maria Estuard, la dona que l'acompanya en el captiveri i que assumeix el paper de confident. Jordi Banacolocha ocupa el lloc de Amias Paulet, l'honrat carceller de Maria. Carles Martínez fa de pèrfid baró de Burleigh i Àlex Casanovas de comte de Leicester. Marc Rius assumeix el paper de Mortimer, en qui recau tota la càrrega de romanticisme de l'obra. És l'únic personatge que actua a cara oberta, sense dissimular, sense plecs... XXI. L'obra no fa res més sinó refermar la capacitat dramàtica de l'actriu Sílvia Bel (Maria Estuard, reina d'Escòcia) i no redescobreix pas, però sí que situa també en el seu autèntic potencial, a vegades amagat sota una falsa etiqueta d'humor, la també capacitat dramàtica de l'actriu Míriam Alamany (Isabel I, reina d'Anglaterra). El seu duel és una de les posades en escena antològiques que no decebrà cap dels espectadors.

Broken heart story

Si algú es prengués la molèstia de seure a narrar la trama d'aquesta obra de forma convencional, segurament només aconseguiria avorrir a la seva audiència però, per sort per a tothom, Saara Turunen (Finlàndia, 1981) va decidir explicar-nos els problemes de la protagonista, una escriptora amb bigoti, de manera diferent i, en fer-ho, va convertir una senzilla història de descobriment personal en pur teatre. Perquè teatre és el que desborda un muntatge que entra pels ulls i fascina amb la seva narració fragmentada i les seves evocadores imatges. I art és també el que fan els seus sis compenetrats intèrprets sobre l'escenari, mentre donen vida a personatges de fantasia increïblement versemblants.

Broken heart story és una mena d’autoretrat paròdic de l’artista adolescent que aboca a l’escenari les seves inquietuds, observacions i probablement fragments de la seva jove memòria personal. Un autoretrat oníric d’imatges fragmentàries que evoquen caricatures d’uns pares convencionals, de llenyataires assassins, de latin lovers, dins el cap d’una escriptora amb bigoti que busca la inspiració perduda mentre es pregunta què és l’amor. Tot plegat destil·la humor, frustració, anhel i sinceritat. La versàtil Sala Àtrium acull aquesta proposta amb una notable direcció de l’autora per organitzar els diferents materials i una acurada direcció d’excel·lents actors (Patricia Mendoza, Carmela Poch, Vero Cendoya, Carla Torres, Pepo Blasco i David Menéndez) que s’entreguen amb total precisió a un joc teatral que ben segur que sintonitza amb la percepció del món contemporani dels més joves. El món del missatge breu, la imatge fugissera i el canvi constant.

Broken Heart Story parla de fer-se gran, de superar el dolor de la pèrdua, de l'equilibri entre raó i emoció, cervell i cor, de la infància com a origen de les nostres idees i pors, de la passió, les obsessions i de moltes coses més, i ho fa usant un llenguatge oníric i surrealista amb poderoses imatges que apel·len directament a les nostres emocions.

Un dia SaaraTurunen va sentir la necessitat de deixar d’imposar-se l’ordre de parlar d’allò que s’entén com a temes seriosos d’abast universal (com ara, la política i la mort) , i posar-se a parlar d’ella mateixa, de les seves pròpies renuncies emocionals i del desig de no seguir cedint a elles, i de qüestionar fins i tot aquells rols i estereotips que teòricament , han sorgit per tal de qüestionar el rols i estereotips tradicionals que tan de mal han fet. I el resultat, ha estat aquesta intel·ligent obra servida per la companyia La Peleona amb recursos plens de talent.

Broken Heart Story és un d’aquells espectacles rodons, on tots els elements que hi intervenen van en la mateixa direcció, i on es nota el treball minuciós i exigent realitzat per la directora/dramaturga. Vagin a veure Broken Heart Story per descobrir (aquells que no van veure Pupupyttö (la chica conejita) a la Sala Beckett el 2010) una autora que ve de nord enllà i que representa les seves obres per mig món. Vagin a veure Broken Heart Story tots aquells que encara no hagin estat mai a la Sala Atrium, que aquest any celebra el seu cinquè aniversari.

Dansa d´agost

Em va impactar força quan la vaig veure al Teatre Lliure a l´any 1993. Quants anys fa!!! . Recordo sortir després de la representació commogut per aquell viatge en el temps que parlava amb senzillesa i sense artificis dels drames familiars d´aquelles dones que lluitaven per tirar endavant i mantenir la família unida. De seguida que vaig tenir l´oportunitat vaig comprar el text i me´l vaig llegir diverses vegades. Em sembla fascinant la idea de poder reviure el passat, de poder donar-li vida com fa en Michel, el narrador de l´obra. Com per art de màgia aquest passat pren vida i es manifesta. (Crec que té un component cinematogràfic important). En llegir-la van haver tres moments que em van commoure profundament, de fet em commouen encara, i sobretot aquest sentiment de nostàlgia i de comprensió cap al que hem estat. Som el que som com a conseqüència del nostre passat. I quan l´he tornat a veure a la Biblioteca de Catalunya he tingut el mateix sentiment, la mateixa sensació.

El primer és al ball de les cinc dones. Després que la Kate, la germana gran, comunica a la resta de germanes que al poble, s´està preparant el ball de la sega, totes volen anar però ella els hi prohibeix. Aquest fet origina una sèrie d´esdeveniments que desencadenaran un ball catàrtic de totes germanes, molt difícil de fer per a les actrius i un repte per a qualsevol director. He de dir que Ferran Utzet se- surt magníficament del repte així com les actrius (Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina) . És un moment molt important en l´obra i molt delicat de representar perquè és un ball especial i diferent. A més per les dones és un punt d´inflexió. Els altres dos moments corresponen quan el narrador (Albert Triola), amb amor i senzillesa, accepta en el moment que verbalitza el seu passat donant-li una comprensió profunda de qui és. Malgrat que van ser uns moments difícils, els reviu amb la innocència i la nostàlgia de la infantesa, perquè en la seva memòria va ser un estiu inoblidable.

El text ens submergeix en un món llunyà, per la distància i el temps, però que esdevé no només identificable sinó molt proper. Els personatges estan condicionats per la seva pròpia història, pel pes de la tradició, per l´ofec de la superstició religiosa, per les dificultats de supervivència però alhora ens expressen en les seves petites il·lusions quotidianes l´esperança en un futur millor. Una realitat precària de la qual s´evadeixen amb el miracle de la ràdio que els obre les portes a un altre món, i en la que apareixen amb força les arrels de la terra. En no haver-se pogut casar cap de les germanes, cadascuna per diverses raons, les converteix en dones on la moralitat i la religiositat havien de ser demostrades contínuament, i la manca de marit les condemnava gairebé a la subsistència. La lluita gairebé acarnissada de la Kate per mantenir unida la família ens dóna entendre el paper de la dona en una societat tancada i refractària als canvis, on si una dona no es casava i no era mare és com si no existís.  

Aquesta família dels anys trenta reviu a través de l´evocació nostàlgica, crítica i agredolça d´un adult que recupera la seva infantesa, el seu petit món familiar, aquells que el van marcar profundament. Són els records d´un home que restaran amb ell per sempre, com tots els moments importants de la nostra vida, és aquell “Paradís Perdut” amb reminiscències gairebé mítiques. Tanmateix també evoca la “caiguda” d´aquest paradís amb la desintegració familiar. Aquesta evocació del “Paradís Perdut” amb la distància del temps, fa que en Michael accepti el seu passat i per tant a ell mateix. Vaig intentar muntar-la amb un grup semi professional i per diverses raons que no venen al cas no va poder ser. Vaig fer un projecte d´escenificació amb aquest text quan estudiava a l´Institut del Teatre. I amb els meus alumnes he assajat algunes vegades escenes de l´obra.

Què tindrà aquest text que em fascina?? Potser perquè parla d´aquesta pèrdua de la infantesa, potser per la lluita de la Kati per mantenir unida la família, per la situació de la dona en els anys trenta, per l´arribada d´en Gerry Evans, és dir del mascle, en un món de dones... No ho sé....

Disculpeu que hagi parlat tan poc de la funció de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya per acabar el comentari ho faré: cal destacar vivament la espontaneïtat de la Maggie que encarna (mai millor dit) la Marta Marco, i la tendresa i candidesa de la Rose (Màrcia Cisteró), que compensa la seva disminució amb una sinceritat enèrgica que ens traspassa.Tota la resta tenen el seu moment, com ara la Kate, autoinstituïda responsable de la família en absència dels pares, que també s'esfondra de tant en tant. O els personatges masculins, com el monòleg sorprenent del tiet Jack (a qui tots anomenen pare), potser la part més interessant i políticament incorrecta, sobre el contrast de cultes i cultures, o els intensos diàlegs del Gerry i la Chris al jardí. Així com els també monòlegs del Michael, especialment al final dels actes primer i segon, que completen un viatge a la intimitat d'aquesta família.

Michael:..... Però n'hi ha un d'aquell temps de Lughnasa que em visita més sovint; i el que em fascina és que no té res a veure amb els esdeveniments. En aquest record, l'atmosfera és més real que incidental i tot és simultàniament veritable i il·lusori. També, l'aire hi és nostàlgic com la música dels anys trenta. Ve arrossegant-se d'algun lloc llunyà... com un miratge de so... una música de somni que és alhora sentida i imaginada... Quan ho recordo, m'ho imagino com una dansa. Ballant amb els ulls mig tancats perquè obrir-los desfaria l'encís. Dansant com si el llenguatge s'hagués rendit al moviment... com si aquest ritual, aquesta cerimònia sense paraules, fos la manera de parlar, de xiuxiuejar coses secretes i sagrades, per poder estar en contacte amb alguna cosa de l'altre món...

Dansa d´agost de Brien Frield !!!

                                                
                                                                                                               

Infàmia

Pere Riera sap que si vol connectar amb el gran públic parlant de teatre ho ha de fer a través d’un univers conegut, com és el de Hamlet, i més particularment amb el rol d’Ofèlia. Hamlet ha servit i servirà a grans dramaturgs d’excusa per acostar-se de manera directa, a través de l’univers dels actors, a grans temes col·lectivament íntims. Però posats a trobar referents en aquesta Eva Dolç (Emma Vilarasau) que ens proposen a Infàmia, els hauríem de buscar una mica a clàssics com Eva al desnudo i una altra mica a Sunset Boulevard. Crepuscular moment el que viu aquesta actriu que després d’arribar al més alt ara intenta passar pàgina inculcant tot el coneixement que l’experiència li ha donat a jovenets actors que necessiten superar encara molts càstings per arribar a ser com un dels seus grans admirats. Si és que mai hi arriben.

Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zenit de la seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen aprenent, és el que pretenen.

Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt victoriós. Comèdia agredolça -però comèdia- on el diàleg prima per sobre de la resta d’elements i que brilla especialment en els duels entre Vilarasau i Boixaderas. Tant fet a mida que s’aconsegueix l’efecte màgic del teatre. Aquell en que, ni que sigui per uns instants, sembla que res estigui preparat i tot sorgeixi per primer cop.

Anna Moliner, ja convertida oficialment en una de les actrius de Riera i que el director/dramaturg havia fet brillar a Lluny de Nuuk o Barcelona, aquí ens serveix el seu millor treball fins a la data oferint-nos tal quantitat d’Ofèlies que qui hagi de muntar una futura producció de Hamlet no hauria de tenir cap dubte en oferir-li el paper. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats) sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a la vida real.

Pere Riera ens submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies ànimes.. A Infàmia, Riera posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es proposa: fer pensar i emocionar l’espectador.

LES TRES GERMANES (Deconstructing Txèkhov)

La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l'arquitectura i de l'arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l'obra en qüestió, acabin d'entendre'n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d'experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït. Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l'obra d'Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys.

El procés utilitzat per Sanchis Sinisterra fa que les tres germanes surtin del marc de la ficció i, en una interpel·lació directa als espectadors, els desvelin el que potser passarà, com passarà, què podria passar i per què passarà. És, doncs, una mena de retrocés en el procés d'escriptura de l'autor per replantejar la trama a partir d'una mirada manllevada de les mateixes protagonistes. En el cinquè aniversari de la sala Atrium, la companyia ha repescat aquesta obra, que va encarregar a Sanchis Sinisterra. Els 13 personatges de Txèkhov queden reduïts a la mínima expressió a l'obra de Sanchis: només les tres germanes apareixen en escena. Tres personatges que reflecteixen les il·lusions i les frustracions de la decadent classe alta russa.

Sanchis va preparar aquest text especialment per a la seva representació a l'Atrium i per a la seva companyia resident: la Companyia Sala Atrium. Però Sanchis no es va limitar a reduir el nombre de personatges, per adaptar el text a un escenari petit; l'autor valencià va optar per replantejar-se el conjunt de l'obra i, tal com anuncia el titol, "deconstruir Txèkhov". L'obra es despulla d'artificis i les actrius trenquen barreres amb el públic: se li adrecen personalment per explicar els fets i per interpretar les reaccions dels altres personatges de l'obra de l'escriptor rus, que es mantindran absents. La idea d'aquest teatre minimalista és reduir Txèkhov a allò essencial. Sanchis Sinisterra juga bàsicament amb la proximitat entre les actrius i el públic.

I les dimensions de la Sala Atrium són idònies per un espectacle d'aquestes característiques, ja que la primera filera està col·locada pràcticament a sobre de l'escenari. La configuració intimista de la sala permet jugar al màxim amb l'expressivitat dels personatges. Un joc de llums i ombres, pràcticament pictòric, enriqueix notablement l'obra. I el fet que tota Les tres germanes es representi en una petita sala ajuda a reforçar la sensació d'ofec, que arriba a ser insuportable, fins i tot per l'espectador.  Aquell "anem a Moscou!" passa de ser un somni a una maledicció. El destí, sempre lliga els dissortats protagonistes. La felicitat sembla renyida amb el present on només hi cap una certa nostàlgia, que acaba sent un record agre.

Sanchis Sinisterra experimenta amb unes repeticions, de text i de moviment escènic que, tot i que podria semblar reiteratiu, en realitat, aporta profunditat, raons per a un desencís més profund. El desig blanc domina Irina (Patrícia Mendoza), mentre que Maixa (Mireia Trias), salta d'una vida desenganyada a un guspira d'il·lusió. Olga (Marta Domingo) és la dona que sap que tot és fantasia i que no hi ha espai als somnis en la seva vida de dona soltera i adulta. Evidentment, el ressò del germà i, sobretot, dels girs impetuosos de Natasha, causen un efecte terrible en la relació familiar.

És un treball de direcció preciós, directe, amb moments de densa poesia, que ensenya com (durant poc més d'un any) les noies saben que mai més somniaran amb Moscou. Ni amb l'amor, ni amb una relació intel·lectual mínimament cultivada. Desesperant cant que es fa preciós en el plor silent de les actrius. Totes tres magnífiques. Molt recomanable.