Infàmia

Pere Riera sap que si vol connectar amb el gran públic parlant de teatre ho ha de fer a través d’un univers conegut, com és el de Hamlet, i més particularment amb el rol d’Ofèlia. Hamlet ha servit i servirà a grans dramaturgs d’excusa per acostar-se de manera directa, a través de l’univers dels actors, a grans temes col·lectivament íntims. Però posats a trobar referents en aquesta Eva Dolç (Emma Vilarasau) que ens proposen a Infàmia, els hauríem de buscar una mica a clàssics com Eva al desnudo i una altra mica a Sunset Boulevard. Crepuscular moment el que viu aquesta actriu que després d’arribar al més alt ara intenta passar pàgina inculcant tot el coneixement que l’experiència li ha donat a jovenets actors que necessiten superar encara molts càstings per arribar a ser com un dels seus grans admirats. Si és que mai hi arriben.

Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zenit de la seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen aprenent, és el que pretenen.

Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt victoriós. Comèdia agredolça -però comèdia- on el diàleg prima per sobre de la resta d’elements i que brilla especialment en els duels entre Vilarasau i Boixaderas. Tant fet a mida que s’aconsegueix l’efecte màgic del teatre. Aquell en que, ni que sigui per uns instants, sembla que res estigui preparat i tot sorgeixi per primer cop.

Anna Moliner, ja convertida oficialment en una de les actrius de Riera i que el director/dramaturg havia fet brillar a Lluny de Nuuk o Barcelona, aquí ens serveix el seu millor treball fins a la data oferint-nos tal quantitat d’Ofèlies que qui hagi de muntar una futura producció de Hamlet no hauria de tenir cap dubte en oferir-li el paper. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats) sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a la vida real.

Pere Riera ens submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies ànimes.. A Infàmia, Riera posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es proposa: fer pensar i emocionar l’espectador.