Romeu i Julieta

Amb una força galvanitzadora irromp aquesta companyia anomenada Projecte Ingenu i liderada per Marc Chornet, en la seva segona incursió a Shakespeare que sap fer vibrar el clàssic amb batecs ben actuals i directes. Projecte Ingenu ha tornat a renovar, des de l'essència, la manera d'explicar una trama coneguda. Si en el Hamlet, l'aigua podrida corria pels peus del públic, ara amb Romeu i Julieta proven d'insuflar aire als espectadors. Però ho fan perquè consideren que és volàtil l'opinió dels joves, (Romeu oblida l'amor de Rosalina només veure Julieta en un ball de màscares), és fugisser el destí que els dóna oportunitats i alhora els hi treu quasi immediatament.

Amb una dramatúrgia fresca i dinàmica, en concurrència amb Anna Maria Ricart (Premi Max 2015 a la millor adaptació teatral per Fuenteovejuna, que també s'ha vist enguany a La Seca), que aconsegueix situar la coneguda tragèdia shakespeareana en l'avui mateix, amb la complicitat d'un joveníssim conjunt actoral que trepitja amb fermesa i solvència l'escenari. Entre els objectius de la companyia està atreure el públic adolescent al teatre, cosa que sens dubte Romeu i Julieta aconsegueix plenament, no només pel teixit argumental on les pulsions amoroses són protagonitzades per adolescents, però sobretot per una interpretació dinàmica, enèrgica i trepidant, que combina el cant coral (exquisides cançons de l'època del bard) amb ritmes de percussió obtinguts amb la manipulació dels objectes escènics que configuren l'escenografia amb estilitzats balls de bastons o danses d'espases que mostren amb espectacular contundència les batusses entre els coneguts bàndols familiars de Capulets i Montaguts.

Els dos protagonistes, Carlos Cuevas i Clàudia Benito són dos joves fidels, radicals en l'amor, inexperts. Hi ha la frescor del primer amor. Però és un amor molt cast, en què fins i tot en l'escena del balcó no encreuen quasi mirades. s'enamoren per l'oïda. Però, al costat d'aquests dos protagonistes, es mou una companyia que construeix l'espai, a partir d'uns elements nobles com el ferro i els llistons de fusta i serveix la trama, jugant amb el vers de Shakespeare i buscant franca comicitat amb la dida, els servents i el discurs, de floret, dels cosins Montesco. La seva lluita és coreografia. Els rumors de palau són cançó que bressola. Es percep una densitat entre els llistons, els ferros, la netedat a escena que evoca el mestratge de Peter Brook.

Una escenografia canviant, en constant mutació, d'una gran simplicitat i sobretot eficient. Clàudia Benito i Carlos Cuevas incorporen la parella protagonista amb una intensitat propera i veraç, molt ben acompanyats per Rosa Serra i Neus Pàmies, transvestides en els dos Montaguts més bregosos, pura dansa en acció, expressiva Roser Tapias com a servent, Alba José de frare, o, continuant el capgirament de sexe, Toni Guillemat com a Dida. El joc de la inversió sexual, que s'ancora en les prescripcions de l'època elisabetiana, dóna ales al muntatge i el vivifica. Recursos d'una gran senzillesa, espurnejants d'imaginació, que atorguen originalitat i irresistible encant a l'absurda, fosca, tremenda història dels amants de Verona.