Els cors purs

De l'extensa obra de Joseph Kessel (Villa Clara, Argentina, 1898 – Avernes, França 1979), periodista i escriptor francès d'origen rus jueu, potser es coneix, sobretot, la seva novel·la «Belle de jour» (1928), gràcies, esclar, a l'adaptació cinematogràfica que en va fer Luís Buñuel el 1967. De Belle de jour a Els cors purs, o, millor dit, al conte «Mary de Cork», del qual La Perla 29 ha configurat la seva versió teatral, hi ha un abisme tot i que, filant molt prim, s'hi entreveu l'ambigüitat, la foscor o la doble vida dels personatges. Una altra cosa és la incògnita sobre per què la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi —sense previ avís!— ha revestit «Els cors purs» amb les paraules d'«Els morts», el relat breu que tanca el recull «Els dublinesos», de James Joyce (traduït al català el 1988 per Joaquim Mallafrè i, per cert, portat també al cinema, el 1987, per John Huston).

Sota la direcció d’Oriol Broggi al Teatre Romea un aire a poesia en moviment impregna cada racó de l’escenari. I és que Els cors purs forma part d’un dels primers treballs de l’argentí Joseph Kassel, periodista, viatger i corresponsal de guerra. En la seva obra, la cruesa d’una realitat en permanent conflicte queda en evidència. El conte Mary de Cork dins de Els cors purs n’és un dels seus exponents més poètics. I Broogi no ha volgut desaprofitar-ho per a adaptar-lo al teatre.El conflicte d’un matrimoni, que té un fill de vuit anys, sobre les seves diferències ètiques i polítiques esdevé el motor d’aquesta peça teatral.

Som a Irlanda durant la seva Guerra Civil quan el país estava dividit entre els qui pensaven que ja n’hi havia prou amb el que havien patit, tot i renunciar a part de les seves llibertats, i els qui creien que s’havia de seguir batallant contra Anglaterra per a recuperar l’Ulster, com la Mary que lluita amb una guerrilla als boscos. El seu marit es queda a casa cuidant del fill que tenen.El trio d’actors amb Borja Espinosa, Jacob Torres i l’esplèndida Miranda Gas es belluguen per un escenari ple de poesia estètica: a voltes com a intèrprets, a voltes com a narradors, a voltes sent altres personatges…

I és en aquest terreny pantanós que l’obra s’emboira en una atmosfera que pot resultar massa fosca per a l’espectador. L’estructura narrativa que proposa el mateix Broggi juntament amb Marc Rigau, és ambiciosa i diferent. Cal estar força atents per a no perdre’s dins d’un bosc argumental. Heus aquí la complexitat comprensiva d’aquest text. Fugim d’un llenguatge teatral a l’ús per endinsar-nos dins d’una posada en escena bella i plena de màgia; d’elements visuals que et transporten a la poesia amb una exquisidesa absoluta. Però la melangia i un dolor permanent aporten un to perillosament monòton a l’obra. Tot i així, el piano i l’acordió de Carles Pedragosa; l’oboè, el corn anglès i la flauta de Júlia Ribera; la guitarra i banjo de Marc Serra i la veu de Miranda Gas omplen d’un bell repertori de cançons irlandeses aquells forats on es perd la història.

Som en una casa irlandesa, en un espai on l’audiovisual, el joc de llums i els efectes circenses ens transporten a un ambient fosc, a un conte de guerra i amor. On els nostres somnis s’esvaeixen, volen i s’omplen de música. Una història on, no podia ser d’una altra manera, el fill esdevindrà el detonant d’un final acord amb el to gris i malenconiós que ens impregna de poesia l’escenari de principi a fi. Els cors purs esdevé una aposta arriscada, que pretén convertir un conte en un poema escènic, en un poema en moviment que ens deixa amb una sensació de calfred difícil d’interpretar.