32 rue Vandenbranden

32 rue Vandenbranden
Peeping Tom

Sota la vida quotidiana subjau un embolic de regles socials. Tot aquest entramat determina les accions de la gent. Cada individu s'adapta al sistema d'ordres, prohibicions i mandats de diferent manera. L'obra ” avança, a través de la dansa i el teatre, per aquest terreny fet de complicitats i decisions.

Aquesta producció de la companyia belga Peeping Tom ofereix un espectacle per a set actors i ballarins. La direcció de l'obra va a càrrec de l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier. “32 rue Vandenbranden”, que s'enquadra dins del programa Territori Flamenc 2009/2010, s´ha estrenat al Festival Grec 2012, i gira al voltant de les decisions individuals que marquen el curs de qualsevol vida.

Carrizo, la coreògrafa, fa èmfasi en la voluntat narrativa del grup:"En Peeping Tom sempre tenim present la recerca d'una certa narració. Sempre està aquesta recerca d´explicar alguna cosa amb aquests joves. Cap a on evolucionen L'aportació visual és fonamental en la proposta de Peeping Tom. "La imatge és el primer que ve. Una imatge ultrarrealista, fortíssima", ha afirmat Carrizo.

Els joves es troben al cim d'una muntanya. Estan confinats en un lloc que, alhora, es troba obert a tots els vents. Aquest aïllament fa que els reunits bussegin fins al fons de si mateixos per treure tot el que porten dins.

“32 rue Vandenbranden” té un punt de partida en una cèlebre pel·lícula: La balada de Narayama. La pel·lícula de Shohei Imamura se centra en una comunitat tancada que lluita per la supervivència i es mou sota un codi rígid. Hi ha una brutalitat i una barbàrie que resulten lògiques a les persones criades en aquest ambient. No obstant això, aquesta xarxa de deures i obligacions pot semblar desconcertant per als forasters.

Diversos ballarins s'han unit a Peeping Tom en aquest projecte. La contorsionista holandesa Sabine Molenaar fa gala de la seva flexibilitat al costat de la ballarina de Flandes Marie Gyselbrecht. El ballarí anglès Jos Baker i els coreans Seoljin Kim i Hun-Mok Jung completen un ventall de dansa que arriba fins al límit de les més variades propostes. La mezzosoprano Eurudike De Beul aporta la seva veu.

Chartier va recalcar que l'obra s'endinsa en un període vital en què la realitat s'obre amb les seves múltiples possibilitats. Els joves veuen la vida davant seu i afloren els dubtes i les pors. "Apareix en l'obra aquesta por de la vida, de la crisi ... Aquest plantejament de què faran", va indicar el coreògraf. "Són joves que somien. Tenen la vida davant d'ells. Per això la música és una barreja de realitat i somnis", va afegir Chartier.

La nova obra de Peeping Tom suposa un tall radical en la seva trajectòria. L'aposta per l'individu de “32 rue Vandenbranden” contrasta amb la seva trilogia d'obres (Le Jardin, Le Sala i Le Sous Sol), amb la qual Peeping Tom va obtenir diversos premis. La trilogia, que va ser representada en més de 350 ocasions per tot el món, va unir a quatre generacions a l'escenari per explicar la ruïna d'una família de l'aristocràcia. De la  família s'ha passat, així, a l'individu. “32 rue Vandenbranden” dissecciona per aquest camí les forces interiors que determinen moltes decisions de l'ésser humà.

Aquesta càrrega filosòfica de “32 rue Vandenbranden” va acompanyada d'una estètica molt particular, i definida per una barreja de llenguatges escènics propis de la dansa, el teatre i el circ. «Els seus espectacles es creen a través de l'espai, de descobrir un lloc», apunta Ramon Simó, director del Festival Grec.

AGOST

Ho sé, és molt tard,  però vaig anar a veure Agost l´últim dia de funció. Tenia moltes ganes de veure l´èxit de la temporada del Teatre Nacional.

El dramaturg Tracy Letts (Tulsa, 1965) va guanyar el Tony i el Pulitzer a la millor obra teatral el 2008 amb August: Osage County, una tragicomèdia que reuneix en el si d'una família de l'Amèrica profunda els elements propis d'una temporada sencera de qualsevol culebrot que es preï, de manera que l'espectador assisteix, com voyeur, a l'exposició dels draps bruts dels Weston: suïcidi, divorci, adulteri, incest, maltractaments, pedofília i addiccions diverses.

Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway,  i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturada en el cultiu teatral de Nova York i explotada comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d'aquesta envergadura, de quatre hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s'aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago Aquesta companyia d'Illinois, fundada el 1974, és avui un grup estable de 41 membres, al qual Tracy Letts pertany com a actor i dramaturg.

Cites de TS Elliot i Emily Dickinson, o l'al·lusió sobre la culpa col·lectiva de la població nord-americana pel que fa al genocidi del poble natiu, personificada en la minyona índia, volen elevar el to del conjunt del que, dividit en episodis, no passaria de ser un fulletó que barreja hàbilment la tragèdia amb la farsa. I encara que els draps bruts es van ventilant de manera una mica previsible i les escenes grotesques són a vegades una mica forçades, Agost funciona.  I el muntatge de Belbel també, sobretot si un sap que va a veure.

Si t´agrada espiar pel forat del pany, aquí podem veure, entre altres coses, com l´Anna Lizaran i l´Emma Vilarasau (en el paper de Bàrbara, la filla gran) es tiren dels pèls, com la pressió familiar fa tartamudejar a Rosa Renom (Ivy , la filla mitjana); com Montse German (Karen, la petita) excusa amb aplom al seu promès pedòfil; com aquest (Òscar Molina) entabana a la jove Jean, la néta (Clara de Ramon); com Jordi Banacolocha (el cunyat de Violet) planta cara a la seva dona (Maife Gil) i com al maldestre fill de tots dos (Albert Triola) li cau el guisat de la mare.

Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Montse German, Miafe Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola i Òscar Molina.

Agost ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix ​​en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions. Aquí, el detonant és la desaparició i posterior suïcidi del patriarca, el vell Beverly, alcohòlic irrecuperable, que tolera l'addicció a les pastilles de la seva dona a canvi que el deixi beure.. El buit que deixa obliga a les seves tres filles (Barbara, Karen i Ivy) a reunir-se i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.

El personatge de l´Anna Lizaran és sens dubte l'eix que vertebra tant la trama de Tracy Letts com el muntatge que signa Sergi Belbel. I és que aguantar una funció que, amb els entreactes, es va a gairebé quatre hores i mitja no és fàcil per a l'espectador ni ha de ser-ho per als intèrprets. Argument i posada en escena han de enganxar molt. Aquí tenim una història que enganxa per la via del culebrot i una exhibició escènica que ho fa des que es desplega la impressionant escenografia de Max Glaenzel marcada pel mateix autor de la peça: una formidable casa de camp de tres plantes a Oklahoma que és com una gegantina casa de nines amb tots els accessoris. Impressiona veure la sala gran del Teatre Nacional plena i dreta aplaudint a l´Anna Lizaran.



La impressionant escenografia d´Agost



LITUS

Fa tres mesos en Litus va morir en un accident de cotxe. La que va ser la seva nòvia, els seus dos amics i el seu antic company de grup de música, es reuneixen al pis on vivia el noi. En Toni els ha convocat perquè els ha d'entregar una cosa que en Litus els va deixar abans de morir. Quan els l'entrega, tot trontolla, i el que havia de ser una trobada per parlar de l'amic mort es convertirà en una vetllada on els amics descobriran els seus secrets més íntims i totes les tensions amagades durant anys, sortiran a la llum. Una tragicomèdia agredolça que parla de l'amistat, de la mort i de l'amor

Dels personatges de Litus -el nou text de Marta Buchaca- l'espectador només en coneix les relacions emocionals que van tenir amb el protagonista absent. No sabem res més del Marc, el Toni, la Laia i el Pau. El Pepe és l'excepció: a més de compartir amb el Litus hores d'assajos, concerts i la il·lusió de l'èxit, és ara en solitari un músic que triomfa.
Litus parla de l'absència i de com la resol cadascú. És una obra que aposta sense por per les possibilitats dramàtiques que ofereixen els sentiments. No hi ha confrontació d'idees. El debat és sobre la realitat que de cop ens deixa amb les cartes a la mà i cara de pòquer. Una partida intensa i perillosa en un espai sense distància com la Sala FlyHard.



Josep Sobrevals, David Verdaguer i Jacob Torres.



Litus és un obra amb unitat de temps i espai construïda amb habilitat. Se'ns dóna la informació necessària de cadascun dels personatges sense entrar en més detalls i evoluciona entre els conflictes sentimentals i el record. El text funciona, i s’ha de dir que Buchaca ha fet una direcció d'actors impecable, magnífica. En una obra realista en la qual, a més, tenim els personatges molt a prop, els actors han interioritzat perfectament els personatges i el seus petits i personals drames. I la directora ha cuidat el més petit detall, el més ínfim gest, que aquí sí que es veu, així com els moviments dels cinc intèrprets en un espai que no té més de dotze metres quadrats amb una taula i un petit sofà per tota escenografia.

El Litus s'ha suïcidat. Va sentir que el millor havia passat, encara que deixés enrere germans, amics, companys i (ex)parella. Un Peter Pan que va volar al Mai Més tirant-se amb la furgoneta per l'Arrabassada. Això és informació privilegiada. Ells només saben que han estat convocats pel seu germà.
Una reunió que comença com una comèdia i minut a minut s'endinsa en un drama sense concessions fins a culminar amb la catarsi del dol. Buchaca maneja amb habilitat tots els registres, equilibra les tensions, controla llàgrima i riure, utilitza bons trucs en els moments més efectius i mostra gran delicadesa en la lletra petita dels personatges. Té l’espontaneïtat del que és veritat i en aquet sentit hi ha ressons del millor teatre naturalista argentí que ens ha visitat en els últims anys. Teatre sense artificis ni distraccions. A més, s'exhibeix com una bona directora. En la intimitat de la FlyHard no valen els recursos d'ofici. Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer estan i són incòmodament autèntics.



Els actors i la directora Marta Buchaca



MOONRISE KINGDOM

Candidat cotitzat a la llista de directors més excèntrics del cinema nord-americà, que ha poblat les seves pel·lícules (Els Tenenbaum, Life Aquatic, Viatge a Darjeeling...) de personatges estranys en situacions pintoresques, Wes Anderson va ser un ferm candidat a la Palma d´or al darrer Festival de Canes amb aquesta comèdia que fa honor a la seva trajectòria. Ambientada en una petita illa de la costa de Nova Anglaterra a l'any 1965, la pel·lícula explica la història d'una noia i un noi de dotze anys que s'enamoren i s'escapen al bosc. El grup de boy scouts al qual pertany ell, el xèrif del poble i tota la comunitat es mobilitzen per buscar-los, mentre una violenta tempesta s'acosta a l'illa.

Els joves protagonistes, dos inadaptats i solitaris nois que fugen de la seva dura realitat cap a una aventura romàntica, encapçalen una llista de personatges curiosos: el cap de la tropa scout, disciplinat i estricte (Edward Norton); el seu superior (Harvey Keitel); un xèrif trist i solitari (Bruce Willis); els pares de la noia (Bill Murray i Frances McDormand), habitants d'una llar de costums pintorescos i estètica kitsch; una autoritària representant dels serveis socials (Tilda Swinton)... Un grapat de personatges, en definitiva, que es mouen amb posat seriós i hieràtic en situacions atípiques que resulten còmiques, i creen un petit món que encaixa perfectament en l'univers creatiu de Wes Anderson.

Diu Wes Anderson que admira Pedro Almodóvar perquè "tots els seus films són únics però, des del primer moment, saps de qui són". Això també es podria aplicar fil per randa a Wes Anderson. No cal veure més d'un pla de Moonrise Kingdom per saber que som en el familiar territori del director, un univers cinematogràfic en clau retropop i tonalitats agredolces que desdibuixa els contorns de la realitat a la recerca d'una emoció pura, filtrada per la sensibilitat irònica del cineasta.

A la pel·lícula, Anderson abandona el món adult esquerdat pel desencís de Viatge a Darjeeling o Fantàstic Mr. Fox per instal·lar-se en l'univers infantil de l'illa semideserta de New Penzance, on en Sam s'escapa d'un campament de boy scouts per trobar-se d'amagat amb la Suzy, que ha fugit de casa seva. Ell és un orfe repudiat pels pares d'acollida i els companys scouts , i ella es refugia en les novel·les juvenils fugint d'un món que no fa més que emprenyar-la. Junts inicien una fuga romàntica i desesperada a través de rius, pedres i corriols, com uns Bonnie i Clyde estrambòtics i tendres armats amb prismàtics i tisores en lloc metralletes.

Com és habitual en ell, Anderson sotmet la història dels enamorats a un tractament de faula irònica i còmplice, amb generoses dosis de surrealisme i un absurd que frega el cartooning dels dibuixos animats de la Warner. El miracle és que, tot i decantar-se clarament cap al manierisme més desbocat en un exercici de cinema pop gairebé de laboratori, l'emoció i l'encant s'adhereixen obstinadament a les imatges de Moonrise kingdom : la vertiginosa reconstrucció de l'intercanvi epistolar clandestí dels protagonistes, un primer petó a la platja mentre François Hardy canta Le temps de l'amour des d'un tocadiscos portàtil... L'escapada dels vailets és també l'excusa per retratar la tancada comunitat de l'illa, formada pel campament de boy scouts , una família d'advocats i una minúscula estació de policia.

Moonrise kingdom és un compendi del manual d'estil de Wes Anderson. La malenconia en el retrat de la disfunció familiar i les relacions dels adults, l'slapstick desenfadat de Fantàstic Mr. Fox que captura la rigidesa castrense dels scouts i la nostàlgica evocació de la infància hereva del cinema de Truffaut. Però per damunt de tot, és un nou exemple de virtuosisme en la posada en escena: en les composicions poblades d'objectes que expliquen els personatges més bé que l'argument, en la capacitat per dotar de significat espais únics com la casa on viu la Suzy, en la perfecció amb què la música encaixa amb les imatges com si les cançons del soundtrack s'haguessin escrit per a la pel·lícula... En definitiva una excèntrica, cruel, captivadora, emotiva i absurda tragicomèdia d'autor.

CELOBERT

Raó i sentiment, passió i emoció. Pols oposats que s'atrauen malgrat les diferents filosofies de vida. Ells, el ric empresari Tom Sargeant i la seva ex-amant Kyra Hollis -ara professora d'una escola de conflictius alumnes d'un barri perifèric-, escenifiquen l'enfrontament de dos mons diferents. L'encès debat vital entre els protagonistes presideix el nou muntatge de Josep Maria Pou de Celobert, que acaba de tornar amb èxit al Teatre Goya nou anys després de la seva estrena al Romea.

La punyent obra de David Hare torna a impactar per la força del seu contingut. La trama es desenvolupa amb el teló de fons de la traïció i la culpa i el de la distància entre la cultura capitalista del propietari d'un pròsper negoci de restauració i la de la idealista implicació pedagògica i social de la mestra. El text és fins i tot més vigent ara que quan es va estrenar a Londres el 1995. Pou ha mantingut, aquesta vegada en la seva doble funció de director i actor, l'estructura de la producció que va arrasar el 2003 i va tornar a programar-se el 2004 al Romea, ja amb Roser Camí en lloc de Marta Calvó. Ara, a més a més, ha incorporat el jove Jaume Madaula per interpretar el rol del fill de Tom, personatge al qual va donar vida els dos primers anys David Janer.

El resultat segueix sent esplèndid. Tant el magistral Pou, una fera escènica -amb un paper que exigeix desplegament energètic i psíquic-, com la desbordant Camí -en una de les seves millors actuacions, plena de canviants estats d'ànim-, han enriquit els matisos dels seus personatges. Madaula (Edward), un punt histriònic en l'inici i més encertat al final, compleix la seva funció d'enllaç de la història que protagonitzen el seu pare i la seva exprofessora i consellera.

Els dos examants es retroben uns quants anys després. L'esposa de Tom ha mort a causa d'un càncer. Desconcertat i vivint una profunda crisi personal, intenta recuperar l'amor de Kyra, a qui no ha oblidat mai, però ella, que també el segueix estimant, no vol renunciar al seu compromís amb els necessitats. La passió però també els dubtes sobre el camí que s'ha de seguir es desencadenen en una frenètica segona part. Els diàlegs tallants posen de manifest el tarannà crític i social d'un autor que demostra la seva facilitat per connectar amb tot tipus de públics.

El discurs de l'obra és reivindicatiu però mai pamfletari i està dominat sempre per una teatralitat guanyadora. Incideix en qüestions com l'amor, la política i l'entrega als altres des d'una aparença lleugera, però que funciona a la perfecció. Celobert és, per tant, un espectacle imprescindible del qual s'extreuen profundes lliçons de vida.

Un cop dit això, cal reproduir de manera tan realista l´escenografia? Cal que Kyra faci de veritat un sopar? Quin concepte hi ha darrere d´aquesta posada en escena? És només un decorat que acompanya l´acció dels actors? Trobo a faltar en les propostes de Josep Ma Pou, (no només en aquesta, en Truca un Inspector, i Els nois d´història va fer el mateix), apostes més arriscades i que l´escenografia no sigui un simple decorat. El que entén amb aquestes apostes és que el teatre comercial , amb certa qualitat, no pot anar per camins tan trillats ni tan segurs . Sé que el moment no és l´idoni però s’agrairia certa valentia  i sobretot un treball més acurat en els elements significatius de la posada en escena i no una burda imitació de la realitat.

ENS HAURÍEM D´HAVER QUEDAT A CASA

Un teatre amb quatre focus (quan dic quatre són quatre), avaries tècniques vàries, un equip de so deplorable, un espai inadequat, un escenari minúscul, un camerino encara més petit, un empresari teatral que desconeix totdel teatre, temps limitadíssim per muntar i assajar, pressió del que actua darrera teu, incompetència del cap de sala... que també és el que fa de barman i de taquiller i de tècnic i de... Tot això pot semblar exagerat si ho expliquem en una reunió d'amics ("com que és actor, sempre hi fica quatre cullerades més") però des d'aquí puc assegurar que és autèntic, i que a vegades es pot donar tot junt... i amb algun afegit més. D'això va precisament "Ens hauríem d'haver quedat a casa", que no amaga en cap moment els referents ni dissimula les seves fonts. Vaja, que tot i trobar-nos a la Sala Muntaner, on l'obra es pot veure fins el 17 de juny, fent una mica d'esforç ens podríem imaginar enmig d'altres sales barcelonines. Si l'aneu a veure comprovareu fins i tot que l'escenografia ens reporta de seguida a un teatret molt i molt conegut, que a sobre va ser on la companyia va tenir els seus inicis.

Una petita companyia d’actors té previst estrenar aquesta nit un espectacle en un cafè-teatre de la ciutat. Però només tenen poc més d’una hora per enllestir-lo, assajar-lo i posar-lo en escena. En arribar al local la directora i un dels actors, parella sentimental alhora que companys, aviat se n’adonen de les condicions modestes que els esperen a l’hora d’actuar, tant per part del local, (petit, modest i amb mancances) com del propi personal de la sala. La resta de la seva pròpia companyia d’actors tampoc no els ho posarà fàcil. El que esperaven havien de ser una nit per consolidar el seu nou espectacle, acaba sent una bogeria d’imprevistos i entrebancs.

Llàtzer García i la companyia Arcàdia ens presenten un espectacle de teatre que parla del propi gènere, en especial de l’anomenat “teatre alternatiu”. Sempre en clau de comèdia, especialment de comèdia d’embolics, amb humor molt blanc (força fluix al començament però que va in crescendo) i un ritme esbojarrat, Llàtzer ens presenta un text on els actors es riuen d’ells mateixos, de la professió i fins i tot del fracàs que a vegades també l’acompanya. L’obra ja es va estrenar el 2010 dins del marc del Festival Temporada Alta de Girona, i ara es presenta a Barcelona, dins la programació de la Sala Muntaner.

L’obra és un pur entreteniment, això queda clar. I el fet que el teatre no entretingui és el que es critica dins el text a les obres que s’acostumen a veure pels cafès-teatres on pul·lulen els espectacles de teatre alternatiu. Aquests espectacles que tots hem vist alguna vegada que pretenen ser molt profunds i introspectius alhora que moderníssims i proposant nous llenguatges, i que la majoria de vegades ni s’entenen ni interessen a ningú. No estic totalment d’acord amb aquesta crítica, per mi el teatre pot fer moltes més coses que purament entretenir, però després d’haver voltat molt i vist moltes obres (alternatives i no), entenc perfectament el que vol transmetre l’autor, i no he pogut més que somriure en veure ridiculitzats alguns del tics típics que es repeteixen en moltes obres pretensioses i, no obstant, força buides.

Tot i que en determinats moments es troba a faltar una mica més de mala llet, l'obra em sembla un bon retrat d'un grup de gent -en el que m'incloc- que funciona a partir de la precarietat teatral per poder mostrar les seves creacions.

L’obra i els actors comencen petits i una mica insegurs, per anar creixent paulatinament. Tot i els alts i baixos de la funció, l’obra i les actuacions són correctes i entretingudes. És un obra agradable que et fa mantenir si no riallades, si més no un somriure a la boca durant bona part de la durada de l’espectable, i això no és fàcil i és d’agrair. Els joves actors de la companyia Arcàdia (Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera) ho donen tot a escena, això s’agreix, amb resultats més que notables.  

Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera

PROFESOR LAZHAR

Mont-real, el Canadà. El Simon és l’encarregat de recollir els brics de llet i repartir-los entre els companys abans de començar les classes. S’afanya per arribar a temps. Ell és, per tant, el primer a descobrir el cos inert de la seva mestra, la Martine, que penja del sostre en un racó de l’aula.

Així arrenca Profesor Lazhar , el film del canadenc Philippe Falardeau que adapta un monòleg teatral d’Évelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, que el 2010 es va representar al Temporada Alta i després a la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per Magda Puyo i interpretat per Pepo Blasco. Parlada íntegrament en francès (el seu director afirma que rodar en francès al Canadà és un acte polític), la pel·lícula va ser una de les cinc finalistes a l’Oscar al millor film de parla no anglesa -al qual volia aspirar Pa negre- i que finalment es va endur Nader i Simin, una separació.

.El 1999, Bertrand Tavernier va fer una pel·lícula que es deia 'Avui comença tot'. Amb ell va començar un subgènere de cinema centrat en la tasca dels mestres d’escola primària on podem trobar drames, experiments, documentals, musicals i films plens de sentiments i de petites grans idees. Com en aquest cas. El punt de partida de 'Profesor Lazhar' és esfereïdor. Un nen d’11 anys troba la seva mestra penjada a l’aula on fa classes. Monsieur Lazhar apareix just quan fa més falta algú com ell: intel·ligent, sensible, amb un punt d’ingenuïtat, capaç de donar el que els alumnes que han sofert el terrible trauma necessiten.

Professor Lazhar  (Mohamed Fellag)

Un algerià d'ocult passat i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per reemplaçar a la mestra morta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d'una altra cultura i d'un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i aviat s'adona de la seva condició anacrònica en aquesta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac. No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l'afecte d'uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van esdevenir a l'aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l'absència, de la mort, considerat tabú en l'àmbit familiar i escolar. El suïcidi de la Martine és per a ell inconcebible”, comenta Falardeau. “La seva dona va perdre la vida per quedar-se a Algèria i acabar el curs amb la seva classe”. El trauma del Bazhir és paral·lel al dels seus alumnes. Però ell es guarda molt de compartir-ho amb ningú. “La classe és un espai de vida, no un lloc per abocar-hi patiment i frustració”, exclama el personatge.

Com a l’excel·lent La classe , de Laurent Cantet, Profesor Lazhar  examina tan a professors com a  alumnes com si fossin un sol ésser viu. No en té el seu rigor ni la seva exactitud i s’esforça un pèl massa a fer simpàtic el protagonista, però sens dubte és un exercici de cinema social que posa sobre la taula qüestions de fons sobre el debat educatiu: la pèrdua de valor dels mestres quan la seva individualitat és anul·lada pel sistema educatiu i el programa escolar; la rigidesa dels protocols que, per protegir els nens, dificulten la relació que tenen amb els mestres fins al punt de criminalitzar qualsevol contacte físic, i, sobretot, la diferència entre ensenyament i educació. “El mestre no només ha d’ensenyar als alumnes a llegir i escriure -afirma Falardeau-, sinó també a fer amics, resoldre conflictes i parlar de coses dramàtiques com el suïcidi i la mort”. És a dir, a viure.