dimecres, 6 de juny de 2012

ENS HAURÍEM D´HAVER QUEDAT A CASA


Un teatre amb quatre focus (quan dic quatre són quatre), avaries tècniques vàries, un equip de so deplorable, un espai inadequat, un escenari minúscul, un camerino encara més petit, un empresari teatral que desconeix totdel teatre, temps limitadíssim per muntar i assajar, pressió del que actua darrera teu, incompetència del cap de sala... que també és el que fa de barman i de taquiller i de tècnic i de... Tot això pot semblar exagerat si ho expliquem en una reunió d'amics ("com que és actor, sempre hi fica quatre cullerades més") però des d'aquí puc assegurar que és autèntic, i que a vegades es pot donar tot junt... i amb algun afegit més. D'això va precisament "Ens hauríem d'haver quedat a casa", que no amaga en cap moment els referents ni dissimula les seves fonts. Vaja, que tot i trobar-nos a la Sala Muntaner, on l'obra es pot veure fins el 17 de juny, fent una mica d'esforç ens podríem imaginar enmig d'altres sales barcelonines. Si l'aneu a veure comprovareu fins i tot que l'escenografia ens reporta de seguida a un teatret molt i molt conegut, que a sobre va ser on la companyia va tenir els seus inicis.


Una petita companyia d’actors té previst estrenar aquesta nit un espectacle en un cafè-teatre de la ciutat. Però només tenen poc més d’una hora per enllestir-lo, assajar-lo i posar-lo en escena. En arribar al local la directora i un dels actors, parella sentimental alhora que companys, aviat se n’adonen de les condicions modestes que els esperen a l’hora d’actuar, tant per part del local, (petit, modest i amb mancances) com del propi personal de la sala. La resta de la seva pròpia companyia d’actors tampoc no els ho posarà fàcil. El que esperaven havien de ser una nit per consolidar el seu nou espectacle, acaba sent una bogeria d’imprevistos i entrebancs.
Llàtzer García i la companyia Arcàdia ens presenten un espectacle de teatre que parla del propi gènere, en especial de l’anomenat “teatre alternatiu”. Sempre en clau de comèdia, especialment de comèdia d’embolics, amb humor molt blanc (força fluix al començament però que va in crescendo) i un ritme esbojarrat, Llàtzer ens presenta un text on els actors es riuen d’ells mateixos, de la professió i fins i tot del fracàs que a vegades també l’acompanya. L’obra ja es va estrenar el 2010 dins del marc del Festival Temporada Alta de Girona, i ara es presenta a Barcelona, dins la programació de la Sala Muntaner.
L’obra és un pur entreteniment, això queda clar. I el fet que el teatre no entretingui és el que es critica dins el text a les obres que s’acostumen a veure pels cafès-teatres on pul·lulen els espectacles de teatre alternatiu. Aquests espectacles que tots hem vist alguna vegada que pretenen ser molt profunds i introspectius alhora que moderníssims i proposant nous llenguatges, i que la majoria de vegades ni s’entenen ni interessen a ningú. No estic totalment d’acord amb aquesta crítica, per mi el teatre pot fer moltes més coses que purament entretenir, però després d’haver voltat molt i vist moltes obres (alternatives i no), entenc perfectament el que vol transmetre l’autor, i no he pogut més que somriure en veure ridiculitzats alguns del tics típics que es repeteixen en moltes obres pretensioses i, no obstant, força buides.
Tot i que en determinats moments es troba a faltar una mica més de mala llet, l'obra em sembla un bon retrat d'un grup de gent -en el que m'incloc- que funciona a partir de la precarietat teatral per poder mostrar les seves creacions.
L’obra i els actors comencen petits i una mica insegurs, per anar creixent paulatinament. Tot i els alts i baixos de la funció, l’obra i les actuacions són correctes i entretingudes. És un obra agradable que et fa mantenir si no riallades, si més no un somriure a la boca durant bona part de la durada de l’espectable, i això no és fàcil i és d’agrair. Els joves actors de la companyia Arcàdia (Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera) ho donen tot a escena, això s’agreix, amb resultats més que notables.  

Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera

Cap comentari:

Publica un comentari