Raó i sentiment, passió i emoció. Pols oposats que s'atrauen malgrat les diferents filosofies de vida. Ells, el ric empresari Tom Sargeant i la seva ex-amant Kyra Hollis -ara professora d'una escola de conflictius alumnes d'un barri perifèric-, escenifiquen l'enfrontament de dos mons diferents. L'encès debat vital entre els protagonistes presideix el nou muntatge de Josep Maria Pou de Celobert, que acaba de tornar amb èxit al Teatre Goya nou anys després de la seva estrena al Romea.
La punyent obra de David Hare torna a impactar per la força del seu contingut. La trama es desenvolupa amb el teló de fons de la traïció i la culpa i el de la distància entre la cultura capitalista del propietari d'un pròsper negoci de restauració i la de la idealista implicació pedagògica i social de la mestra. El text és fins i tot més vigent ara que quan es va estrenar a Londres el 1995. Pou ha mantingut, aquesta vegada en la seva doble funció de director i actor, l'estructura de la producció que va arrasar el 2003 i va tornar a programar-se el 2004 al Romea, ja amb Roser Camí en lloc de Marta Calvó. Ara, a més a més, ha incorporat el jove Jaume Madaula per interpretar el rol del fill de Tom, personatge al qual va donar vida els dos primers anys David Janer.
El resultat segueix sent esplèndid. Tant el magistral Pou, una fera escènica -amb un paper que exigeix desplegament energètic i psíquic-, com la desbordant Camí -en una de les seves millors actuacions, plena de canviants estats d'ànim-, han enriquit els matisos dels seus personatges. Madaula (Edward), un punt histriònic en l'inici i més encertat al final, compleix la seva funció d'enllaç de la història que protagonitzen el seu pare i la seva exprofessora i consellera.
Els dos examants es retroben uns quants anys després. L'esposa de Tom ha mort a causa d'un càncer. Desconcertat i vivint una profunda crisi personal, intenta recuperar l'amor de Kyra, a qui no ha oblidat mai, però ella, que també el segueix estimant, no vol renunciar al seu compromís amb els necessitats. La passió però també els dubtes sobre el camí que s'ha de seguir es desencadenen en una frenètica segona part. Els diàlegs tallants posen de manifest el tarannà crític i social d'un autor que demostra la seva facilitat per connectar amb tot tipus de públics.
El discurs de l'obra és reivindicatiu però mai pamfletari i està dominat sempre per una teatralitat guanyadora. Incideix en qüestions com l'amor, la política i l'entrega als altres des d'una aparença lleugera, però que funciona a la perfecció. Celobert és, per tant, un espectacle imprescindible del qual s'extreuen profundes lliçons de vida.
Un cop dit això, cal reproduir de manera tan realista l´escenografia? Cal que Kyra faci de veritat un sopar? Quin concepte hi ha darrere d´aquesta posada en escena? És només un decorat que acompanya l´acció dels actors? Trobo a faltar en les propostes de Josep Ma Pou, (no només en aquesta, en Truca un Inspector, i Els nois d´història va fer el mateix), apostes més arriscades i que l´escenografia no sigui un simple decorat. El que entén amb aquestes apostes és que el teatre comercial , amb certa qualitat, no pot anar per camins tan trillats ni tan segurs . Sé que el moment no és l´idoni però s’agrairia certa valentia i sobretot un treball més acurat en els elements significatius de la posada en escena i no una burda imitació de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada