PROFESOR LAZHAR

Mont-real, el Canadà. El Simon és l’encarregat de recollir els brics de llet i repartir-los entre els companys abans de començar les classes. S’afanya per arribar a temps. Ell és, per tant, el primer a descobrir el cos inert de la seva mestra, la Martine, que penja del sostre en un racó de l’aula.

Així arrenca Profesor Lazhar , el film del canadenc Philippe Falardeau que adapta un monòleg teatral d’Évelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, que el 2010 es va representar al Temporada Alta i després a la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per Magda Puyo i interpretat per Pepo Blasco. Parlada íntegrament en francès (el seu director afirma que rodar en francès al Canadà és un acte polític), la pel·lícula va ser una de les cinc finalistes a l’Oscar al millor film de parla no anglesa -al qual volia aspirar Pa negre- i que finalment es va endur Nader i Simin, una separació.

.El 1999, Bertrand Tavernier va fer una pel·lícula que es deia 'Avui comença tot'. Amb ell va començar un subgènere de cinema centrat en la tasca dels mestres d’escola primària on podem trobar drames, experiments, documentals, musicals i films plens de sentiments i de petites grans idees. Com en aquest cas. El punt de partida de 'Profesor Lazhar' és esfereïdor. Un nen d’11 anys troba la seva mestra penjada a l’aula on fa classes. Monsieur Lazhar apareix just quan fa més falta algú com ell: intel·ligent, sensible, amb un punt d’ingenuïtat, capaç de donar el que els alumnes que han sofert el terrible trauma necessiten.

Professor Lazhar  (Mohamed Fellag)

Un algerià d'ocult passat i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per reemplaçar a la mestra morta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d'una altra cultura i d'un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i aviat s'adona de la seva condició anacrònica en aquesta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac. No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l'afecte d'uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van esdevenir a l'aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l'absència, de la mort, considerat tabú en l'àmbit familiar i escolar. El suïcidi de la Martine és per a ell inconcebible”, comenta Falardeau. “La seva dona va perdre la vida per quedar-se a Algèria i acabar el curs amb la seva classe”. El trauma del Bazhir és paral·lel al dels seus alumnes. Però ell es guarda molt de compartir-ho amb ningú. “La classe és un espai de vida, no un lloc per abocar-hi patiment i frustració”, exclama el personatge.

Com a l’excel·lent La classe , de Laurent Cantet, Profesor Lazhar  examina tan a professors com a  alumnes com si fossin un sol ésser viu. No en té el seu rigor ni la seva exactitud i s’esforça un pèl massa a fer simpàtic el protagonista, però sens dubte és un exercici de cinema social que posa sobre la taula qüestions de fons sobre el debat educatiu: la pèrdua de valor dels mestres quan la seva individualitat és anul·lada pel sistema educatiu i el programa escolar; la rigidesa dels protocols que, per protegir els nens, dificulten la relació que tenen amb els mestres fins al punt de criminalitzar qualsevol contacte físic, i, sobretot, la diferència entre ensenyament i educació. “El mestre no només ha d’ensenyar als alumnes a llegir i escriure -afirma Falardeau-, sinó també a fer amics, resoldre conflictes i parlar de coses dramàtiques com el suïcidi i la mort”. És a dir, a viure.