Mi relación con la comida

Esperanza Pedreño al Versus Teatre barceloní, com una tempesta en camp obert. Pedreño de gira per tot l´Estat, després d'una llarga i aplaudidíssima estada al teatre Galileu de Madrid. Una actriu ferotge per a un text ferotge: Mi relación con la comida (2005), d'Angélica Liddell. Invectiva, sermó, pamflet, cascada d'interrogants, poesia tràgica. Veu de moltes fams, de moltes ràbies, amb Genet a la capçalera del llit. Han passat 10 anys des de la seva escriptura i Mi relación con la comida, que no coneixia, segueix viva, tensa, rítmica, plena d'idees. Em costa, d'entrada, creure a la multi premiada Liddell fent-li fàstics existencials a aquest menjar amb un "senyor de la cultura". També en aquest sentit no està lluny de Genet. ".

 Liddell arrenca parlant dels seus set anys sota l'aigua, aigua fecal, aigua de pobresa en una casa “donde las paredes estaban siempre húmedas porque no entraba ni un rayo de sol para secarlas” on els seus veïns eren encara més pobres que ella, perquè ella "tenia alguna posibilidad de prosperar". Em crec tot el que diu sobre la misèria, "este gran genocidio consentido"; me la crec per com ho explica i com ho serveix, Esperanza Pedreño. I em crec el que diu Liddell, sarcàstica, sobre la demagògia: “La culpa la tienen los hambrientos por convertirnos en demagogos. Son tan negros, tan pobres, tan sucios, tan mugrientos, tan ignorantes…, tienen tantas moscas en los ojos y en la boca…, el treinta y tantos por ciento de la población”

Liddell i Pedreño, em sembla, estan en contra de l'entreteniment, perquè és com una porta oberta al que és banal, però resulta que aquí hi ha entreteniment del bo: ritme i veritat. Si no hagués aquest ritme ondulant en el text i la interpretació, batec de dos cors furiosos, el públic escaparia. El ritme és bellesa, el ritme és generositat, el ritme és ganxo, dels seus cors als del públic. El ritme és potència, la potència del que el text diu i la potència del seu bombeig en escena. El bellíssim i brutal passatge de la part familiar, els avis extremenys, la duresa de la vida camperola. Els nens rentant al riu els budells dels porcs, el riu a l'hivern, els budells fumejants en les mans." Esa es mi relación con la comida, una relación bruta, elemental, como el trazo de un idiota”.

El que no m'agrada de la proposta: la convicció (altiva, leninista) que el públic necessita ser adoctrinat i sacsejat, com si fos incapaç de pensar per si mateix: "L'espectador", diu Liddell, "ha de sentir-se culpable pel que fa a la realitat ". Fem el que podem amb la realitat. Som prou conscients, em temo, perquè la tenim a sobre. Només ens faltaria sentir-nos culpables. Tampoc m'agrada el de "treure" l'espectador a escena, encara que Pedreño ho faci amb tot l'amor del món, i breument. El públic ha d'estar a les grades: ha pagat per això. Un espectador en escena està a mercè de l'actor, i això és un petit abús de poder, una petita violència, tot i que a l'escenari no hi ha res petit. I a més distreu, crea una tensió innecessària. No cal pujar a escena per "córrer el risc de la possibilitat de revolució": tota butaca és una cadira elèctrica si el text és veritable, com aquí.

 Després la part en la qual vol retornar els trets de la guerra i la desmemòria, de la dictadura, d'una Església que va mirar cap a un altre costat davant l'Holocaust. Hi ha desmesura, per descomptat, però també un poderós anhel de justícia, de reparació. La cuina com a definitiva metàfora de l'empatx, l'art com fam nova, fam de bé comú. Mi relación con la comida és un pamflet polític contundent i necessari, en què posa contra les cordes la sagnant hipocresia de la societat del zàping i de la (des)informació. Es tracta d'un monòleg vibrant, sense concessions, que s'arrapa a la pell d'una actriu que desferma un magnetisme indefugible i una resolució trepidant: Esperanza Pedreño, que també signa la direcció, fa un treball poderós, vívid i subjugador. Amb una impactant simplicitat de recursos, aconsegueix d'arrossegar l'audiència per les giragonses d'un discurs implacable, amb un imaginatiu joc amb el vestuari i una gestualitat coreogràfica plena de matisos.