L´Alè de la vida

Després de l'èxit de Confidències a Al·là, Magda Puyo torna a endinsar-se en particulars universos femenins -ara més propers i menys durs- que ens parlen de dones subjectes de la seva pròpia història. Del dramaturg, guionista i director, David Hare (St. Leonards-on-Sea, Anglaterra, 1947) et vénen de seguida a la memòria tres de les seves creacions dels últims anys: l'obra Celobert (1995), representada aquí el 2003 i el 2012 al Teatre Goya; L'habitació blava (1998), adaptació de La ronda, d'Arthur Schnitzler (2012)al Teatre Romea, i el guió de la pel·lícula The reader (2008), basat en la novel·la autobiogràfica de Bernhard Schlink. Aquestes  són les seves credencials per això, quan t'acostes a una obra de cambra com L'alè de la vida, escrita el 2002, la potència de les tres peces esmentades anteriorment s'han de deixar de banda per disposar-te a assistir a un matx entre els dos personatges femenins de l'obra: dues dones d'un mateix home, l'amant i l'esposa. Les dues, maltractades pel temps i enganyades a parts iguals amb una tercera més jove (absent) que els va prendre el relleu.

 Les protagonistes són Madeleine Palmer, l'amant, una experta en art, que ara viu retirada i sola a l'illa de Wight, un espai simbòlic de la cultura progressista dels seixanta i convertit en un comtat paradís de feliç jubilació. L'altra és Frances Beale (l'esposa), una escriptora de novel·les que ha trobat l'èxit a la maduresa. Quan Frances es presenta de visita i sense avisar a la residència de Madeleine, el jutge invisible del ring dóna el tret de sortida perquè comenci un duel verbal que mentre dura esgarrapa amb subtilesa, fa sagnar amb maldat i cicatritza amb ironia. Text profundament escrit en femení, també ens enfronta a dues maneres de ser dona: l’esposa i mare que ha sacrificat la joventut pels fills i l’amant que no s’ha reproduït i ha optat per una vida lliure en solitari. La directora ha optat per un to sense estridències, tocat per la vareta de la contenció britànica que s’oposa totalment al crit o l’expressivitat expansiva tan típicament mediterrània. Aquesta contenció funciona a la perfecció ja que els diàlegs són esmolats, fins i tot en alguns moments feridors, potenciant les paraules de Hare i provocant que l’espectador acabi emocionalment tocat.. Alhora s’hi destil·la un humor finíssim i irònic que imprimeix vitalisme. A més els canvis d’escena reforçats per la presència de la gran Janis Joplin, símbol de  tota una época. 

L’alè de la vida arriba directa i diàfana als espectadors gràcies a l’encertat plantejament escènic de Magda Puyo: un escenari central que “aïlla” físicament les actrius i les atrapa sense escapatòria, com dues bèsties obligades a conviure en una gàbia, i apropa el seu combat emocional (intens, enèrgic) al públic. I, sobretot, gràcies a dues grans, Anna Güell i Mercè Arànega, encara més grans en les distàncies curtes. A les seves mans, la muller submisa que s’ha atrevit a sortir al món i la dona alliberada que, en sentir-se rebutjada, s’ha tancat en un espai segur, creixen en matisos, en tonalitats, i gairebé surten de l’entorn quotidià en què cal situar-les per ocupar un espai més elevat, reservat a les grans heroïnes tràgiques. L'obra, en una versió  traduïda per Mònica Bofill i adaptada a quatre mans per ella mateixa i la directora Magda Puyo és una brillant conjunció de direcció i interpretació que té, a més, l'afegit de ser un projecte dedicat a la memòria de l'acriu Mercè Anglès, morta d'una malaltia fulminant l'agost passat, als 53 anys, cofundadora amb Anna Güell de la companyia Q-Ars Teatre i que encara va poder participar, en les primeres pautes, com a ajudant de direcció amb Magda Puyo, en la preparació de L'alè de la vida.