diumenge, 8 de febrer de 2015

Birdman


Com un film-meteorit destinat a estavellar-se contra el 'genocidi cultural' del cinema comercial (una expressió pronunciada per un dels personatges de la pel·lícula), Birdman, la nova odissea d'Alejandro González Iñárritu, retrata el frenètic i extenuant apocalipsi interior d'una vella estrella de cinema turmentada per l´egomania. Concebut com un tour de force rítmic i estilístic -Iñárritu porta fins a l'infinit i més enllà la idea dels falsos plans seqüència (digitalitzats) d'Alfonso Cuarón-, la pel·lícula és un festival de pirotècnia actoral, un espectacle pugilístic en el qual diferents parelles d'actors es van alternant per posar en escena les seves neurosis. De fet, la pel·lícula satiritza amb empenta les misèries del món de l'espectacle: un univers de criatures tocades per l'ànsia de reconeixement que lluiten per no perdre el contacte amb la realitat.


No tots triomfen en l'intent. Riggan Thomson (Michael Keaton) viu a la vora de l’esquizofrènia. Se li ha ocorregut exorcitzar el seu passat com a protagonista de pel·lícules de superherois dirigint a Broadway (Nova York), una impossible adaptació del relat , De qué hablamos cuando hablamos de amor de Raymond Carver. El resultat és un cúmul de despropòsits que remet a l'esperpent de Que ruina de función –l´obra teatral de Michael Fra portada magistralment al cinema per Peter Bogdanovich-, encara Iñárritu i el seu equip de guionistes li afegeixen a la fórmula unes excèntriques pinzellades de surrealisme i bastant dramatisme. El conjunt fa pensar en un ampli ventall de grans pel·lícules ambientades en el món de l'espectacle, des d´Eva al desnudo  fins Empieza el espectaculo (All that Jazz), passant per la recent Maps to the Stars de David Cronenberg.


Michael Keaton no ha estat mai millor, aconseguint transfigurar el seu propi passat com a actor a la ficció amb tota la sorna i amargor de l'actor en declivi. Birdman es construeix com un fascinant i estilitzat fals pla-seqüència que coqueteja tant amb el cinema-dins-del-cinema (en les bambolines d'un teatre de Broadway) com amb la posada en escena de l'abisme, professional i vital. Un relat que balla entre el que és real i fantàstic, entre la psicopatia i la desesperació. Amb uns actors superlatius, tan disposats a riure de si mateixos com del món al qual pertanyen – sobresurt Edward Norton - i una posada en escena que destil·la genialitat per tota la pantalla, Iñárritu configura el malson de tot actor en la recerca d'una última oportunitat per brillar a força de sacsejar-lo entre tota mena d'absurds i situacions límit. És impossible no rendir-se davant la ferocitat còmica de Birdman, una foguera de vanitats, pors i inseguretats sotmeses al caos més delirant, que busca tant fer llenya dels horrors de la indústria de l'espectacle sense deixar de posar en escena l'absurd de tant ego i desesperació bolcada en el medi.


 Amb Birdman, Alejandro González Iñárritu es llança a la conquesta d'un nou registre, la tragicomèdia surrealista, i cal dir que el canvi li prova: el tremendisme dels seus anteriors films dóna pas a un cinema més dinàmic, més viu. A més, cal valorar l'audàcia del realitzador mexicà, que lliura un film-kamikaze que pretén perllongar durant dues hores la disbauxa rítmica que moltes sitcoms no aconsegueixen sostenir ni  20 minuts. L'experiment ofereix resultats desiguals. La primera meitat de Birdman és el millor que ha filmat mai el director de Amores perros, però en la recta final la pel·lícula es precipita per uns afectats viacrucis i redempcions que remeten a les anteriors pel·lícules de Iñárritu, aquest cinema tocat per l'ànsia de grandesa. Tanmateix és una pel·lícula accelerada i endimoniada a la que és impossible resistir-se.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada