En la seva primera col·laboració amb el Teatre Nacional
de Catalunya (TNC), Natalia Menéndez ha presentat No feu bromes amb l'amor ("On en badine pas avec
l'amour") d'Alfred de Musset (1810-1857), amb un sorprenent estil clar i
alliçonador que no pot deixar indiferent els addictes al primer teatre públic
del país. Com a directora des del 2010 del Festival Internacional de Teatro
Clásico de Almagro, Menéndez està avesada a aprofundir, no només en els grans
textos del teatre universal, sinó també en el context històric i social en el
qual es van inserir. I des d'aquesta perspectiva, l'obra que Musset va escriure
el 1834 és una tràgica història amorosa, contada magistralment, i, alhora,
una lliçó sobre els corrents classistes
i, doncs, culturals que es registraven a França durant el regnat del monarca
Lluís Felip (1830-1848). En els anys primers d'aquest període, els nobles
encara aspiraven a recuperar la seva influència que una burgesia puixant els
havia arrabassat en els regnats anteriors de Lluís XVIII i Carles X.
L'estupenda dicció dels actors i una intel·ligent
explotació del to de farsa que batega en el fons de l'obra fan d'aquesta funció
una proposta guanyadora. Escrita en el context de la crisi política i social de
la revolució de 1830 com ja he dit abans, la peça no només explica la història
del triangle amorós que centra el relat, sinó que potencia el costat grotesc
dels personatges adults del seu entorn. El públic, situat als dos costats d'un
escenari rectangular, s'identifica aviat amb una trama que gira al voltant dels
riscos que comporta la frívola utilització dels jocs de la seducció.Una xarxa
de circ, situada a la part superior de l'escenari, és l'espai destinat als
plebeus. Ells són espectadors del que passa a la part inferior on campa com vol
una aristocràcia en decadència i els seus parasitaris servidors.
Carlos
Martínez, entre juganer i ballarí, encarna el baró obsessionat a casar el seu
llibertí fill Perdican (fantàstic Ramon Pujol) amb la seva gata maula de neboda
Camille, una admirablement continguda Anna Moliner.Ell ha tornat de la
universitat i ella acaba de sortir del convent. El jove veu amb bons ulls la
idea del matrimoni, però mentrestant segueix els seus jocs amorosos amb la
candorosa pastora Rosette (Clara de Ramon). A l'exnovícia no sembla interessar-li
gaire el canvi d'estat civil fins que cau, i participa, en l'embolic de la
gelosia i les provocacions del seu nòvio. La camperola acaba sent la tràgica
víctima d'una moral burgesa que només beneeix els casaments entre afins.
La
intensitat de la farsa guanya punts quan entren en acció el preceptor de
Perdican (Ferran Rañé), el capellà del baró (Albert Pérez) i l'endimoniada
Senyora Pluche (Carme Balagué), dama de companyia de Camille. La música i la
participació amb les seves acrobàcies dels artistes de la Central de Circ
arrodoneixen l'estimulant funció. I no com una disciplina al marge del teatre sinó incorporant-los dins de la
trama de l’obra amb música, moviment i gestualitat sense paraules, amb una
caracterització que tenyeix de fantasia la mirada —potser l’única mirada— que
es pot fer des del segle XXI als costums, prejudicis, educació i moral de
segons quina societat del segle XIX sense caure ara en la temptació nostàlgica
de pensar que totes les revoltes socials des d’aleshores ençà s’han fet per
canviar-ho tot sense que canviï mai res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada