dissabte, 7 de març del 2015

No feu bromes amb l´amor


En la seva primera col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Natalia Menéndez ha presentat No feu bromes amb l'amor ("On en badine pas avec l'amour") d'Alfred de Musset (1810-1857), amb un sorprenent estil clar i alliçonador que no pot deixar indiferent els addictes al primer teatre públic del país. Com a directora des del 2010 del Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro, Menéndez està avesada a aprofundir, no només en els grans textos del teatre universal, sinó també en el context històric i social en el qual es van inserir. I des d'aquesta perspectiva, l'obra que Musset va escriure el 1834 és una tràgica història amorosa, contada magistralment, i, alhora, una  lliçó sobre els corrents classistes i, doncs, culturals que es registraven a França durant el regnat del monarca Lluís Felip (1830-1848). En els anys primers d'aquest període, els nobles encara aspiraven a recuperar la seva influència que una burgesia puixant els havia arrabassat en els regnats anteriors de Lluís XVIII i Carles X.


L'estupenda dicció dels actors i una intel·ligent explotació del to de farsa que batega en el fons de l'obra fan d'aquesta funció una proposta guanyadora. Escrita en el context de la crisi política i social de la revolució de 1830 com ja he dit abans, la peça no només explica la història del triangle amorós que centra el relat, sinó que potencia el costat grotesc dels personatges adults del seu entorn. El públic, situat als dos costats d'un escenari rectangular, s'identifica aviat amb una trama que gira al voltant dels riscos que comporta la frívola utilització dels jocs de la seducció.Una xarxa de circ, situada a la part superior de l'escenari, és l'espai destinat als plebeus. Ells són espectadors del que passa a la part inferior on campa com vol una aristocràcia en decadència i els seus parasitaris servidors. 


Carlos Martínez, entre juganer i ballarí, encarna el baró obsessionat a casar el seu llibertí fill Perdican (fantàstic Ramon Pujol) amb la seva gata maula de neboda Camille, una admirablement continguda Anna Moliner.Ell ha tornat de la universitat i ella acaba de sortir del convent. El jove veu amb bons ulls la idea del matrimoni, però mentrestant segueix els seus jocs amorosos amb la candorosa pastora Rosette (Clara de Ramon). A l'exnovícia no sembla interessar-li gaire el canvi d'estat civil fins que cau, i participa, en l'embolic de la gelosia i les provocacions del seu nòvio. La camperola acaba sent la tràgica víctima d'una moral burgesa que només beneeix els casaments entre afins. 


La intensitat de la farsa guanya punts quan entren en acció el preceptor de Perdican (Ferran Rañé), el capellà del baró (Albert Pérez) i l'endimoniada Senyora Pluche (Carme Balagué), dama de companyia de Camille. La música i la participació amb les seves acrobàcies dels artistes de la Central de Circ arrodoneixen l'estimulant funció. I no com una disciplina al marge del teatre sinó incorporant-los dins de la trama de l’obra amb música, moviment i gestualitat sense paraules, amb una caracterització que tenyeix de fantasia la mirada —potser l’única mirada— que es pot fer des del segle XXI als costums, prejudicis, educació i moral de segons quina societat del segle XIX sense caure ara en la temptació nostàlgica de pensar que totes les revoltes socials des d’aleshores ençà s’han fet per canviar-ho tot sense que canviï mai res.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada