Només un anunci

Aquesta hilarant comèdia sobre el món de la publicitat ha estat finalista del premi Quim Masó 2013 per a projectes teatrals. El seu autor, Alberto Ramos, és un dels dramaturgs més destacats del teatre català actual. En els darrers anys ha estrenat, amb gran èxit, les obres Yayoflautas lejanos, Pau I el Conqueridor, No em dic Manuel o Pep Talk.. 

És ben clar en el títol amb aquest Només que la idea de partida és una experiència petita, trivial, tot i que desconeguda per a la majoria dels consumidors (preguntar a un grup de ciutadans per quina campanya els impacta millor i així, decidir en la forma de l'anunci final). Una trobada forçada de desconeguts (aparentment) que reorganitzen els seus rols (el que parla massa per fer-se valdre, el cínicament còmic, la que escolta i manipula per un tercer interès, la pragmàtica...) per acordar el millor anunci possible d'aquesta marca d'aigua natural. 

La idea és ben diàfana, concreta. Aquesta anècdota desemboca en uns salts continus de girs dramàtics. L'anunci passa a ser el context i el que domina, finalment, és la relació entre els membres d'aquest grup. Hi ha molt engany, molta trampa. 

Només un anunci és una comèdia i un joc de misteri. És el Cluedo. Res i ningú no és el que sembla. Gairebé ningú: hi ha un divagador compulsiu que és tan ell mateix que seria inútil fer aflorar una personalitat oculta. Els altres (la moderadora del 'focus group' i els dos elegits per avaluar un anunci d'aigua) són personatges que destaparan escena a escena el que són i per què hi són.

A l´obra  veiem com una agència de publicitat ha seleccionat tres persones que hauran de veure dos esbossos d'anuncis, jutjar-los i triar-ne un per a una campanya d'un client, una empresa d'aigua embotellada. Cap d'ells té una feina relacionada amb la publicitat. La reunió, moderada per una professional, és observada pels clients: l'empresa anunciant i l'agència de publicitat, que es troben a l'altra banda d'un mirall i no poden establir cap mena de contacte amb els participants. Aquesta és una de les normes que s'han de respectar. Una altra norma (no escrita) és que no s'hi poden introduir armes de foc. És de sentit comú. Però el món de la publicitat no es regeix pel sentit comú.

El text d'Albert Ramos podria estar en la línia crítica d'El mètode Grönholm si al final no pesessin tant les motivacions íntimes dels personatges. L'important és que el muntatge funciona, també per l'excel·lent tempo marcat pel director Carles Mallol i un equilibrat nivell interpretatiu, destacant l'estil que exhibeix Alícia Puertas. Én definitiva una comèdia amb tocs de thriller i trama sorprenent que toca el crostó a l’imperi de la publicitat