OSLO 31 de Agosto

Aquesta pel·lícula noruega del 2011'adapta de manera molt lliure ( i esplèndidament ) la novel·la de Pierre Drieu La Rochelle en què es basa l'obra mestra de Louis Malle Fuego Fatuo ( 1963 ) .

L'itinerari és similar, actualitzant l'època, canviant la ciutat i fent que el protagonista no estigui desintoxicant-se de l´alcohol, sinó de tot tipus de drogues . Anders aviat finalitzarà un tractament en un centre de desintoxicació. Com a part de la seva teràpia, li autoritzen a anar a la ciutat per assistir a una entrevista de treball. Aprofitant aquest permís, es queda a la ciutat vagant i reunint-se amb gent que feia temps que no veia .

Als seus 34 anys, Anders és intel·ligent, guapo i de bona família però està profundament pertorbat per les oportunitats que ha desaprofitat i per les persones a les quals ha decebut. Encara és jove, però sent que la seva vida ja ha acabat  El dia s'acaba i es presenta una llarga nit en què els errors del passat suscitaran la possibilitat de l'amor, d'una nova vida i de l'esperança d'imaginar un futur a partir del dia següent.

Amb la senzillesa com a millor arma expressiva, i un to documental infectat de veus en of, Oslo 31 de agosto retrata, alhora, un canvi de temps i un canvi d'actitud personal. Admirador de la Nouvelle Vague, Joachim Trier,el director, també treu la càmera als carrers per recorre’ls amb el seu antiheroi , entre festes, entrevistes de treball i retrobaments amb els vells amics. La fragilitat feta persona, el dubte existencial com a leitmotiv i antimotor .

Som espectadors del preciosisme de l'estiu nòrdic, ple d'imatges-sensació (contemplem l'estranya emoció que sent quan s'acosta a Oslo en cotxe; escoltem com enumera la seva vida mentre està assegut en un cafè, solitari, els salts de raccord durant la conversa entre Anders i Thomas al parc són d'un encert commovedor), boniques, seductores, però, fet i fet, hipòcrites i buides. I, com sembla voler dir-nos Trier, imatges que conformen un escenari que es revela, en la seva bella fotogènia, com un mortífer parany emocional.

Implacable, devastadora aquest segon llarg de Joachim Trier ha estat una de les propostes més engrescadores de la cartellera actual. No hi ha cap concessió al melodrama ni a la psicologia barata en aquesta ficció que flueix fins a una segona part enlluernant pel seu domini del temps mort, oposada a la estructura episódica i més convencional de la primera.

 I l’espectador no trobarà repòs pel que fa a un retrat contundent de la manca d’esperances, de la depressió davant un entorn acomodatici i burgès. Potser Trier estigui parlant d’Oslo, però tot resulta igual de reconeixible per a l’habitant de qualsevol ciutat europea, fins al punt que la pel·lícula acaba copsant una tonalitat abstracta, al·lucinada: les escenes que descriuen la nit i l’alba d’aquest viatge cap al no-res són de les més terrorífiques que he vist darrerament.