diumenge, 31 de gener de 2016

Ettore Scola



D'Ettore Scola (Treviso, Itàlia, 1931-2016) s'ha dit, després del seu recent decés, que era l'últim mestre del cinema italià. Afirmació que revela una certa nostàlgia pels temps gloriosos d'aquesta cinematografia. No resta amb certesa la grandesa i agudesa d'un realitzador que més enllà del neorealisme va oferir autèntics punts de gir en la filmografia italiana. Nominat a l'Óscar, guanyador del Cèsar  i del David di Donatello. Va participar a Cannes (allà va guanyar com a director i guionista), Venècia i Millor director a Berlín per El ball (1983).



La seva carrera, amb més de 50 pel·lícules, resumeix la grandesa del cinema italià. Ettore Scola tenia  una gran capacitat per moure’s amb naturalitat de la comèdia al drama,  per connectar amb la realitat del poble, la consciència social: va participar de la  commedia alla’italiana, seguint les passes de Monicelli, i va retratar les contradiccions i anhels de la seva societat. Nascut a Trevico el 1931, Scola es va iniciar en les revistes d’humor, com un altre mestre del cinema italià, Federico Fellini.


Però la seva primera pel·lícula, després d’anys com a guionista, va arribar el 1964 amb  Se permettete parliamo di donne, amb un polifacètic Vittorio Gassman. Els noms de Gassman, Nino Manfredi i Marcello Mastroianni tornarien a aparèixer en la carrera del director. Amb els dos primers repetiria a  Una dona i tres homes, del 1974, la seva primera gran pel·lícula, una amarga crònica de la Itàlia de postguerra. I  amb Mastroianni firmaria la seva obra mestra Una jornada particular.
La d'Scola és una llarga carrera de reconeixements, guanyats gràcies a una filmografia profunda, amarga i descarnada. Entremig, els personatges relacionats per l'amor i el reconeixement, marcats pel trànsit històric, social i polític. El cinema d´ Scola és un cinema militant (va ser membre del Partit Comunista italià), donat el prisma polític de la seva mirada, donat els temes i contextos de les seves pel·lícules, sens dubte. Però és més que això. És el registre crític del trànsit històric d'un país, portes endins. Entre les cases i habitacions dels seus personatges.


Un jornada particular (1977), potser la seva pel·lícula més internacional, resumeix aquest compromís. A fora, una desfilada per l'honra de Mussolini i Hitler i la seva condició feixista. Els edificis es buiden, excepte un d'ells. Allà dins romanen una mestressa de casa (Sophia Loren) i un homosexual (Marcello Mastroniani), els qui es reconeixen i, per un breu moment, allà, tancats, cadascun viu gràcies a l'altre un moment de llibertat. Els ressons de l'exterior, però, acaben per anorrear-lo, per acabar amb això enmig d'una forçada partida i un retorn a la quotidianitat. El seu cinema més personal, més íntim, és des dels seus ulls, testimonis dels canvis de la història viscuda, des de la postguerra (potser una mica abans) fins als nostres dies. Es diu que la seva pel·lícula més autobiogràfica és La família (1987), plena de records i històries transformades. També va marcar amb més intensitat aquesta afecció a la nostàlgia. A aquest desig de copsar la vida transcorreguda.


Però hi ha molt de si en aquesta desil·lusió que va minant els temps feliços dels seus personatges en Ens havíem estimat tant (1974), tan inesperada en aquest camí il·lusori i romàntic dels seus personatges. Scola va ser un idealista consumat. Un retratista no de personatges, sinó d'una massa que era propietària del seu propi paisatge emocional. El cinema de Scola és un calidoscopi coral. Hereu del neorealisme, i un germà menor de Federico Fellini (a qui va dedicar Que estrany dir-se Federico, 2013), el cinema de Scola registra també el seu propi temps cinematogràfic, proper ja als 70, en plena expansió de la Nouvelle Vague, de les primeres llums de l'indie nord-americà, va aconseguir peces memorables com La terrassa, retrata la crisi de l’idealisme d’esquerres. (1980), La nit de Varennes (1982) o El ball (1983). El seu és un cinema tan divertit com amarg, tan nostàlgic com corrosiu, tan idealista com demolidor.


La seva gestió dels silencis, de trobar la posada en escena justa i treure a la llum el millor de cada actor va fer d’Ettore Scola un dels grans mestres del cinema italià, i, sobretot, adorat pels cinèfils de tot el món.  Amb la seva mort s’esvaeix potser  l’últim gran referent d’una manera d’entendre el cinema ja extingida. Serveixi aquest petit homenatge a uns dels referents del cinema italià i europeu.











Cap comentari:

Publica un comentari