El Público

El público és un dels grans reptes de la carrera de directors i actors. Ho és perquè l'obra, que va escriure després d'estrenar Mariana Pineda en els seus viatges a Nova York i Cuba i va acabar a l'agost del 1930, està inacabada o incompleta. Com bé va dir Lorca, no va agradar als seus amics quan se la va llegir en 1930 i en 1936. Al juliol d'aquest 1936 se la va confiar al seu amic Rafael Martínez Nadal perquè la destruís si li passava alguna cosa, però mai ho va fer. Lorca va ser assassinat un mes després. Ho és, a més, perquè la va escriure després de dues doloroses decepcions amoroses: la d'Emilio Aladrén, que el deixa per casar-se amb una dona, i la de la seva suposada relació amb Salvador Dalí, que el deixa per anar-se amb la Gala, i perquè se serveix del surrealisme i d'imatges freudianes per simbolitzar les seves contradiccions i lluites interiors: la seva homosexualitat i el teatre veritable que volia fer però difícil representació a la seva Espanya.

És a dir, el 'teatro de lo imposible', o el 'teatro bajo la arena' com li diu a l'obra, davant del teatre més burgès, o 'teatro al aire llibre', que triomfava i que aquí critica. Perquè en el fons d'això parla Lorca amb una honestedat inusual: del dilema entre allò convencional i la seva homosexualitat i entre escriure a gust del públic o anar més enllà. D'aquí que El público sigui el mirall que li posa el dramaturg als espectadors per veure les seves pròpies pors i contradiccions, però també per denunciar a aquest públic burgès i convencional que només busca frivolitat i divertiment. Aquest mirall aquí està representat per una gran cortina de paper platejat, mentre que un escenari terrós fet de suro marró representa aquesta baixada a la recerca de l'arrel del teatre i de la veritat.

Un total de 14 actors, entre els quals destaquen Joan Codina, Pep Tosar, Irene Escolar o Maria Herranz, donen vida a aquest viatge oníric i interior de Lorca. Qualsevol obra teatral proposa un viatge a l'espectador, però hi ha algunes que fan un pas més enllà amb una immersió en tota regla. Succeeix amb El público, de Federico García Lorca, una peça que el seu propi autor va catalogar dins del 'teatro de lo imposible "i va definir com" irrepresentable ". Així ha estat des de 1930 quan la va escriure. Tres dècades després de la recordada versió de Lluís Pasqual, Àlex Rigola s'atreveix a muntar un text críptic, gairebé inaprehensible per a un espectador verge, i s'ha capbussat amb èxit en el seu entramat poètic i oníric. Desgrana totes les pulsions personals i artístiques del geni granadí en una època torturada de la seva vida.

L'espectador entra a la Sala Gran sota una proclama que és un dels eixos capitals de El público. " Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro. No vale silbar desde las ventanas ". Ho diu el director, personatge que actua com a alter ego de Lorca, que es debat entre "el teatro al aire llibre” el convencional que va cultivar el propi autor- o encaminar-se a l'abisme amb "el teatro bajo la arena", en el qual la veritat i l'honestedat creativa despullin la màscara, l'artifici i les convencions. Un debat atemporal, i no només al 1930. Junt a aquest desig de trencar amb el passat a nivell artístic, Lorca també s'enfronta al conflicte de la seva homosexualitat reprimida, que es manifesta d'entrada amb els cavalls simbòlics de la passió. Rigola els representa en la nuesa humana de Nao Albert, Guillem Weickert i Laia Duran.

És un dels molts símbols que poblen una obra que juga més amb el teatre dins del teatre, a partir d'un muntatge de Romeo i Julieta a càrrec d'aquest director turmentat.
El gran encert de Rigola és haver dibuixat una posada en escena que casa bé amb la magnitud del text de Lorca. L'escenografia de Max Glaenzel redueix la Sala Gran, inclòs el seu aforament, i la recull en un carpa-cabaret amb llargues tires platejades i un terra de sorra fosca. Tot d'acord amb aquest caràcter oníric que inunda El público. El muntatge flueix a partir d'una plasticitat inqüestionable, una atmosfera (amb extraordinària il·luminació) i una lleugeresa que sembla, a priori, incompatible amb el que el públic escolta. Per cert, no sense dificultats. En un elenc amb mitjana de notable, destaca la abassegadora joventut d'Irene Escolar i de Nao Albet (protagonistes d'una escena de desbocada sexualitat) al costat del saber estar de Pep Tosar, consumat expert en l'univers lorquià, en el paper del director.