És una pràctica habitual en el cinema anglosaxó les
relectures / actualitzacions modernes de clàssics de la literatura universal.
Un fenomen que sempre ha gaudit de bona salut més enllà de les nostres
fronteres però que aquí, tot i la gran tradició literària que tenim per
inspirar-nos, no s'ha portat en pràctica les vegades que caldria. Per aquest
motiu La novia, una versió ambiciosa
i lliure de Bodas de sangre de
Federico García Lorca (obra que ja va ser portada al cinema amb anterioritat
per dos directors, Carlos Saura i Souhel Ben Barka), té un especial interès
dins de la producció espanyola . Una rara avis que posseeix el mèrit de voler
arribar fins al final.
La seva directora, Paula Ortiz, tira tota la carn a la
graella per donar nova vida al tràgic triangle amorós imaginat per Lorca: juga
amb la textura de les imatges utilitzant una fotografia impressionista; aposta
per l'ús dramàtic dels efectes de so i de la banda sonora; i es recolza en un
disseny de producció acurat que dóna un caràcter atemporal a la història (una
bona decisió per part d'Ortiz). La Novia
d'Ortiz és una núvia bonica, que diu el vers amb convicció, que es deixa
arrossegar per la bellesa de la paraula i la tradueix en la bellesa d'uns
paisatges abstractes. La Capadòcia és un espai de somni on l'amor va a lloms
d'un cavall negre, però els Monegros, on està rodada gairebé tota la
pel·lícula, és un espai de ritu i de mort. I la música, aquesta Tarara, aquesta
cançó de Leonard Cohen que produeix tant desconcert.
Aquesta Novia de Lorca és
ara d'Ortiz i d'Inma Cuesta. I d'aquests dos homes que conformen amb ella el
triangle més antic del món: una dona dividida entre una mica d'aigua
tranquil·la i un riu fosc que l'arrossega a la tragèdia. Una amalgama d'odis
ancestrals, famílies amb ressentiments mai superats, defensa a ultrança de
terrenys que es consideren propis i una història d'amor a tres bandes que
culmina tràgicament. Semblant material, que presagiava una tremebunda i
desfasada desfilada de situacions portades al límit, és traduït per Paula Ortiz
en un torrent d'imatges suggerents que no donen respir a l'espectador que
accepta des del principi un impacte emocional estructurat amb gran
intel·ligència. El passat sempre reapareix entre famílies que no han superat l'esquinç
provocat pels seus enemics.
Com saben
qui coneixen l'obra, una cerimònia nupcial és el detonant del drama que va
minant la fortalesa dels que el pateixen. Dos amics de la infància (Asier
Etxeandia i Álex García) han compartit desitjos amorosos amb una noia, la
núvia, que accepta casar-se amb un d'ells, perquè l'altre, Alejandro (l'únic
que té nom), ja va contreure matrimoni amb una cosina seva (Leticia Dolera) i
ha estat pare. Però la núvia és incapaç d'oblidar aquell primer amor. El
casament esdevé un cúmul d'hipocresia, aparences enganyoses, odis mantinguts en
secret i un volcà a punt d'entrar en erupció. Sobre la núvia gravita aquesta
tragèdia escènica i per això el personatge requeria d'una actriu excepcional. La
pel·lícula és una aposta valenta.
En primer lloc pel valor afegit que aporta a una figura com la de Lorca, emfatitzant no el que va ser al seu dia (sense
oblidar tampoc), sinó el que és avui. I en segon, per assumir la universalitat
del cinema espanyol a partir d'una manera de fer pròpia. Ampliant el debat, intrínsec
en l'original, centrat en com mostrar la tragèdia combinant els cànons antics,
moderns i (a partir del film que ens ocupa) postmoderns, assistim a una fusió
entre llenguatge literari i cinematogràfic l'èxit rau principalment en el seu
enteniment mutu . A partir d'un marc específic Paula Ortiz ha ordit un
llargmetratge que deixa un pòsit després de veure tan potent (i trist) que ens
situa com a individus en un esglaó avantatjat d'una escala que ens permet
distanciar-nos de nosaltres mateixos i el món que ens envolta i convertir
aquesta confrontació en alguna cosa tràgica, però també heroica i ancestral
(gairebé mitològica) i, en definitiva, universal. I, per descomptat, aquí està
la Lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada