dimarts, 19 de gener de 2016

La Novia




És una pràctica habitual en el cinema anglosaxó les relectures / actualitzacions modernes de clàssics de la literatura universal. Un fenomen que sempre ha gaudit de bona salut més enllà de les nostres fronteres però que aquí, tot i la gran tradició literària que tenim per inspirar-nos, no s'ha portat en pràctica les vegades que caldria. Per aquest motiu La novia, una versió ambiciosa i lliure de Bodas de sangre de Federico García Lorca (obra que ja va ser portada al cinema amb anterioritat per dos directors, Carlos Saura i Souhel Ben Barka), té un especial interès dins de la producció espanyola . Una rara avis que posseeix el mèrit de voler arribar fins al final.


La seva directora, Paula Ortiz, tira tota la carn a la graella per donar nova vida al tràgic triangle amorós imaginat per Lorca: juga amb la textura de les imatges utilitzant una fotografia impressionista; aposta per l'ús dramàtic dels efectes de so i de la banda sonora; i es recolza en un disseny de producció acurat que dóna un caràcter atemporal a la història (una bona decisió per part d'Ortiz). La Novia d'Ortiz és una núvia bonica, que diu el vers amb convicció, que es deixa arrossegar per la bellesa de la paraula i la tradueix en la bellesa d'uns paisatges abstractes. La Capadòcia és un espai de somni on l'amor va a lloms d'un cavall negre, però els Monegros, on està rodada gairebé tota la pel·lícula, és un espai de ritu i de mort. I la música, aquesta Tarara, aquesta cançó de Leonard Cohen que produeix tant desconcert.


Aquesta Novia de Lorca és ara d'Ortiz i d'Inma Cuesta. I d'aquests dos homes que conformen amb ella el triangle més antic del món: una dona dividida entre una mica d'aigua tranquil·la i un riu fosc que l'arrossega a la tragèdia. Una amalgama d'odis ancestrals, famílies amb ressentiments mai superats, defensa a ultrança de terrenys que es consideren propis i una història d'amor a tres bandes que culmina tràgicament. Semblant material, que presagiava una tremebunda i desfasada desfilada de situacions portades al límit, és traduït per Paula Ortiz en un torrent d'imatges suggerents que no donen respir a l'espectador que accepta des del principi un impacte emocional estructurat amb gran intel·ligència. El passat sempre reapareix entre famílies que no han superat l'esquinç provocat pels seus enemics. 


Com saben qui coneixen l'obra, una cerimònia nupcial és el detonant del drama que va minant la fortalesa dels que el pateixen. Dos amics de la infància (Asier Etxeandia i Álex García) han compartit desitjos amorosos amb una noia, la núvia, que accepta casar-se amb un d'ells, perquè l'altre, Alejandro (l'únic que té nom), ja va contreure matrimoni amb una cosina seva (Leticia Dolera) i ha estat pare. Però la núvia és incapaç d'oblidar aquell primer amor. El casament esdevé un cúmul d'hipocresia, aparences enganyoses, odis mantinguts en secret i un volcà a punt d'entrar en erupció. Sobre la núvia gravita aquesta tragèdia escènica i per això el personatge requeria d'una actriu excepcional. La pel·lícula és una aposta valenta.

En primer lloc pel valor afegit que aporta a una figura com la de Lorca, emfatitzant no el que va ser al seu dia (sense oblidar tampoc), sinó el que és avui. I en segon, per assumir la universalitat del cinema espanyol a partir d'una manera de fer pròpia. Ampliant el debat, intrínsec en l'original, centrat en com mostrar la tragèdia combinant els cànons antics, moderns i (a partir del film que ens ocupa) postmoderns, assistim a una fusió entre llenguatge literari i cinematogràfic l'èxit rau principalment en el seu enteniment mutu . A partir d'un marc específic Paula Ortiz ha ordit un llargmetratge que deixa un pòsit després de veure tan potent (i trist) que ens situa com a individus en un esglaó avantatjat d'una escala que ens permet distanciar-nos de nosaltres mateixos i el món que ens envolta i convertir aquesta confrontació en alguna cosa tràgica, però també heroica i ancestral (gairebé mitològica) i, en definitiva, universal. I, per descomptat, aquí està la Lluna.












Cap comentari:

Publica un comentari