Waikiki Honolulu

Waikiki Honolulu pot ser el nom del còctel de qualsevol bar. Waikiki, de fet significa "raigs d'aigua" i emplaça a aquestes magnífiques platges hawiananes que en l'imaginari col·lectiu es presenten com l'enyorat contrapunt a existències mediocres, maldestres, avorrides, fracassades i desfetes però que no obstant això bateguen en els seus propis móns. Al teatre Romea dins del cicle Off Romea s´està representant l'obra que porta per títol aquesta al·legoria anomenada Waikiki Honolulu per endinsar-se en un terreny tragicòmic de dos personatges urbans catapultats a les seves pròpies misèries, pors, incerteses i agonies que qualsevol pot reconèixer en si mateix o en els seus semblants. Aquest túnel fosc on amb prou feines s'entreveu un traç de llum i que precisament per això es busca amb desesperació, esgarrapant l'escena del desànim per recompondre l'etern somni de l'ofegat social. 

Després de dos mesos de treball sobre un guió improvisat entre els actors Joel Minguet i Borja Espinosa, el seu director i guionista Paul Berrondo va anar recollint aquelles entrades que li van semblar més interessants mitjançant el sistema "work in progress" (obra en procés). Així, a mesura que sorgien les escenes va anar construint la dramatúrgia que pretén ser un cant d'esperança a la desraó d'unes vides immerses en un guió que insinua un viatge cap al somni prohibit. En un auster fons en negre, només il·luminat per petites i subtils entrades de llum i una porta que mai s'obre, els dos personatges naveguen per les seves tristes i solitàries biografies per trobar aquest punt d'unió que per una nit els permet somiar amb Biarritz, un vespa vermella i un vent que bufi a favor seu. The river, de Bruce Springsteen els commina a entonar un cant que els condueix a una imaginària unió. 

L'homosexualitat fortuïta s'obre així camí per comprendre que els terrenys del que se sent sol i buit abonen una destinació tan incompleta com la pròpia heterosexualitat de la qual parteixen els seus protagonistes, més enllà de bé i del mal. Subtils i explícites confessions que desallotgen als seus inquilins d'un desnonament vital per buscar una llar d'existències trobades. Waikiki Honolulu és una historia d'amor. Però no l'amor dolç i amable de la comèdia romàntica, el dels finals feliços i les frases boniques. No. Aquesta història és una d'amor improbable, de l'amor que neix en les esquerdes de la terra erma, d'un amor fosc i amb data de caducitat, de l'amor sense esperança. I sí, com és obvi, és un amor homosexual, però això és clarament el de menys. 

Borja Espinosa i Joel Minguet interpreten dos personatges ambigus plens de zones fosques, de secrets i de desil·lusions. Un home que viu a la seva furgoneta i un exdrogoaddicte que es coneixen a un bar de barri en un vespre qualsevol. Dos homes a qui la vida no ha tractat gaire bé, que han comès errors i que encara n'han de cometre més. Tots dos actors es deixen la pell amb aquest text ple de girs inesperats i sobtats canvis d'energia. Una autèntica muntanya russa que Espinosa i Minguet dominen amb encert i la dosi justa de tendresa per fer-nos estimar aquests personatges més aviat poc estimables. A mida que avança la història, tot plegat té un cert regust de Danny and the Deep Blue Sea, obra del dramaturg americà John Patrick Shanley – més coneguda, potser, com a Danny & Roberta .

Però, si bé l’obra sembla veure directament de l’estructura, com dels personatges de Shanley, lluny de ser-ne una còpia o una versió, Waikiki Honolulu esdevé una obra nova i fresca que revisa aquest ja considerat clàssic de la dramatúrgia contemporània, i el revitalitza amb una nova mirada que l’omple de coses noves. Ja no existeixen Danny i Roberta, sinó dos personatges anònims que podrien ser qualsevol de nosaltres en algun moment de les nostres vides, algun moment que vam viure fa molt de temps, que encara no hem viscut, o que potser desitjaríem viure algun cop. D’aquesta manera, Waikiki Honolulu s’alça com una obra universal que parla sobre persones, fracassos i somnis, però sobretot d’esperança, superació i segones oportunitats, sense caure en el sentimentalisme barat o el drama convencional i buit. L’equip que ha fet possible aquest projecte recupera el joc originari del teatre, i transporta als espectadors arreu del món: a un bar, dins una furgo, a una llarga carretera vora la costa, i a tot arreu on ells desitgin i el públic es deixi. Una peça meravellosa, humaníssima, i honesta que no pot passar desapercebuda.