NIT DE REIS

La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà, per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals.

 Nit de reis se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.

Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort! Plantejat l'enrenou, la resta no fa res més sinó embolicar la troca i la farsa té un pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.

Nit de reis és una de les obres més complexes de Shakespeare per la diversitat de relacions, històries i nivells de lectures que conté. El ritme frenètic que exigeix dels seus intèrprets, així com la claredat per explicar la història sense fer a un costat la profunditat dels personatges, són alguns dels reptes que plantea.En aquest cas, Els pirates teatre, fa una versió que compleix amb tots aquests requisits i encara més. Tots els reptes que he esmentat, Adrià Aubert els aconsegueix vèncer amb una direcció centrada en la claredat de les relacions i motivacions dels personatges, però sobretot, amb coses que moltes vegades trobem a faltar en els muntatges isabelins: alegria, intel·ligència i sentit del humor.

Sense grandiloqüència ni pretensions, aquesta companyia ens ofereix un muntatge que resumeixi frescor, joventut i energia, amb actuacions que sorprenen en la seva qualitat en un marc senzill i sense grans mitjans tècnics. 

Tot i que el nivell actoral és bastant homogeni i gaudim a tots els actors, no puc deixar de destacar el treball d'Arnau Puig al paper de Malvolio -divertidíssim en les seves desventures i desenganys- Ricard Farré com un esbojarrat hedonista, Xavi Frau que va lidiar molt bé amb el repte d'un personatge tan difícil com és Orsino i a Laura Aubert (que mai deixa de sorprendre'ns amb la seva capacitat actoral i musical) fent un bufó extraordinari. Tots aconsegueixen l'ambivalència d'aquesta obra que va des del riure fins l'amargor, passant per mil matisos. Shakespeare fa un teatre d'actor, un teatre de contacte amb l'espectador, un teatre intel·ligent, on els directors realment savis ha de deixar el seu ego a un costat i donar-li l'espai a l’ intèrpret. I no ens queda res més que agrair-li a aquesta jove companyia que ens recordi el que és el teatre de Shakespeare: meravellós!!!!