dissabte, 24 de gener del 2015

El President


El territori de Thomas Bernhard és el de la paraula. Ja sigui la més pausada i descriptiva de la versió de la novel·la Tala que es va poder veure a Temporada Alta sota la direcció de Krstyan Lupa,  com la trepidant, frenètica, d’'El president', una tremenda farsa sobre el poder construïda sobre dos llargs monòlegs amb els quals retrata la misèria moral dels protagonistes. Bernhard posa damunt de l’escenari aquest matrimoni pervers, en un moment d’urgència després d’un seguit d’atemptats dirigits contra ells i en què ha mort un coronel i el gos d’ella. L’acció està en les paraules i aquestes es manifesten sobre una mateixa idea, la por a la mort. Això és l’únic que uneix el president i la presidenta, éssers ideològicament aberrants, i ambdós  diàfana expressió del poder tirànic, capriciós, egoista. 


La força dels dos intèrprets compta amb una magnètica Rosa Renom que escup el que diu, fa ganyotes amb la llengua fora, com un Einstein femení, rebat els vestits que tria per al funeral d'estat que l'espera i plora pel seu gos víctima de l'atemptat. S'hi aparella la salvatgia de Francesc Orella, que es va estripant ell mateix en una ferida interior provocada per la mort del coronel de confiança, per la por que l'assetja, per l'adulteri consentit que té a casa i que ell també practica i per l'esfondrament de l'imperi que ha creat, pas a pas, des de ran de terra. Un deliri acompanyat d’una expressivitat obsessiva  que vesteix de grotesc la funció i que Rosa Renom i Francesc Orella assumeixen amb una eficàcia total. Renom, superba amb la gestualitat maniàtica de la presidenta i modelant amb enorme ductilitat  el trastorn. Orella fa por. De tan real com és. Un cínic perfecte. Un mal nascut de socarrel.


Dos personatges secundaris sobresurten en l'aparent monòleg doble: el de la Senyora Frölich (Montse Pérez) –canvi de vestuari per ordre de la mestressa, del negre al vermell—, immersa en el seu silenci revelador, i l'Actriu (Daniela Feixas) groc llampant, físic voluptuós i esgarip permanent, ni mitja paraula, al servei del capritx del President, a canvi del qual un parell de vegades passa per caixa amb el bitlleter escurat. Amb elles dues, però gairebé a l'ombra, el nou Coronel guardaespatlles (Josep Costa), imatge sorruda d'un sistema opressor i prestat a la traïció; i el doble paper de Massatgista i d'Oficial (Josep Julien) al costat de l'Ambaixador (Sergi Misas), figures gairebé de cera que completen el quadre de la decadència d'una república que pot ser la de qualsevol lloc d'Europa, sense oblidar que qui pensa en Thomas Bernhard pensa sobretot en Àustria.


El text d'El president ha estat traduït per Bernat Puigtobella i la direcció i posada en escena és, al meu entendre, un dels millors treballs de Carme Portaceli. Bona coneixedora de la producció dramàtica i del pensament de Thomas Bernhard, la directora veu en l'obra del dramaturg una crítica sense pietat i plena d'ironia d'una classe dirigent que va perdre la guerra en el moment en què (aquesta classe) ja s'està esfondrant. La doble moral, l'acceptació de la democràcia sense cap convicció, la relació entre el President i la Presidenta, les traïcions... Aquest és el seu món, un món patètic que fa pena. I por.
La democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix atrapar la mirada cínica de Bernhard  amb un somriure glaçat dels espectadors. Genial!!!!






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada