El
territori de Thomas Bernhard és el de la paraula. Ja sigui la més pausada i
descriptiva de la versió de la novel·la Tala
que es va poder veure a Temporada Alta sota la direcció de Krstyan Lupa, com la trepidant, frenètica, d’'El president', una tremenda farsa
sobre el poder construïda sobre dos llargs monòlegs amb els quals retrata la
misèria moral dels protagonistes. Bernhard posa damunt de l’escenari aquest
matrimoni pervers, en un moment d’urgència després d’un seguit d’atemptats
dirigits contra ells i en què ha mort un coronel i el gos d’ella. L’acció està
en les paraules i aquestes es manifesten sobre una mateixa idea, la por a la
mort. Això és l’únic que uneix el president i la presidenta, éssers
ideològicament aberrants, i ambdós
diàfana expressió del poder tirànic, capriciós, egoista.
La força dels
dos intèrprets compta amb una magnètica Rosa Renom que escup el que diu, fa
ganyotes amb la llengua fora, com un Einstein femení, rebat els vestits que
tria per al funeral d'estat que l'espera i plora pel seu gos víctima de
l'atemptat. S'hi aparella la salvatgia de Francesc Orella, que es va estripant
ell mateix en una ferida interior provocada per la mort del coronel de
confiança, per la por que l'assetja, per l'adulteri consentit que té a casa i
que ell també practica i per l'esfondrament de l'imperi que ha creat, pas a
pas, des de ran de terra. Un deliri acompanyat d’una expressivitat
obsessiva que vesteix de grotesc la
funció i que Rosa Renom i Francesc Orella assumeixen amb una eficàcia total.
Renom, superba amb la gestualitat maniàtica de la presidenta i modelant amb
enorme ductilitat el trastorn. Orella fa
por. De tan real com és. Un cínic perfecte. Un mal nascut de socarrel.
Dos
personatges secundaris sobresurten en l'aparent monòleg doble: el de la Senyora
Frölich (Montse Pérez) –canvi de vestuari per ordre de la mestressa, del negre
al vermell—, immersa en el seu silenci revelador, i l'Actriu (Daniela Feixas)
groc llampant, físic voluptuós i esgarip permanent, ni mitja paraula, al servei
del capritx del President, a canvi del qual un parell de vegades passa per
caixa amb el bitlleter escurat. Amb elles dues, però gairebé a l'ombra, el nou
Coronel guardaespatlles (Josep Costa), imatge sorruda d'un sistema opressor i
prestat a la traïció; i el doble paper de Massatgista i d'Oficial (Josep
Julien) al costat de l'Ambaixador (Sergi Misas), figures gairebé de cera que
completen el quadre de la decadència d'una república que pot ser la de
qualsevol lloc d'Europa, sense oblidar que qui pensa en Thomas Bernhard pensa
sobretot en Àustria.
El
text d'El president ha estat traduït
per Bernat Puigtobella i la direcció i posada en escena és, al meu entendre, un
dels millors treballs de Carme Portaceli. Bona coneixedora de la producció
dramàtica i del pensament de Thomas Bernhard, la directora veu en l'obra del
dramaturg una crítica sense pietat i plena d'ironia d'una classe dirigent que
va perdre la guerra en el moment en què (aquesta classe) ja s'està esfondrant.
La doble moral, l'acceptació de la democràcia sense cap convicció, la relació
entre el President i la Presidenta, les traïcions... Aquest és el seu món, un
món patètic que fa pena. I por.
La
democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix
atrapar la mirada cínica de Bernhard amb
un somriure glaçat dels espectadors. Genial!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada