BOYHOOD

Durant aquests dotze anys, Linklater i el seu equip -han arribat a estar involucrades en el procés més de 400 persones -preparaven durant setmanes el rodatge, filmaven durant tres dies i realitzaven una altra gran postproducció. I enganxaven  el que havien rodat al que havien fet prèviament: així anaven muntant durant el procés. L'última vegada que es van posar davant de la càmera va ser el passat mes d'octubre. "Per això, si sumem els dies, haurem fet gairebé 2 anys de preproduccions i preparacions, i altres 2 anys de postproduccions i muntatge. I hem rodat 39 jornades. Ha estat una petitíssima producció indie, encara que tot aquest temps treballat és econòmicament impossible de valorar " comenta el director. Això sí, mai els va ensenyar als actors, fins fa pocs mesos, el que s´havia filmat.

La màgia del cinema, o millor dit, la màgia de Linklater com a director, es manifesta quan la naturalesa distant i fraccionada d'un rodatge semblant es veu com una cosa continua i fluida. Linklater roda la infància d'un nen entremaliat i inquisitiu de sis anys anomenat Mason Jr, encarnat per Ellar Coltrane, i roda fins que aquest noi es converteix en un jove pensatiu i escairat de divuit. Dotze anys, doncs. Tot canvia en aquest temps, el nen i la seva família. I res canvia en realitat. Boyhood parla de l'Àlbum Negre on estarien les cançons que els Beatles no van escriure junts. El film de Linklater és com aquest fabulós àlbum inexistent: impossible però real. I sense misteri.

La pel·lícula no és trista perquè la seva dramatúrgia s'acosti a la tragèdia. Res a veure. Boyhood és trista perquè, no ens enganyem, la vida és trista; o, millor dit, el (pas del) temps converteix totes les vides en un esquinç emocional del qual és pràcticament impossible salvar-se. Així Linklater, contradiu Heisenberg-el científic, òbviament- emmarcant la realitat (sempre des de la ficció) en el seu just moment; posant en escena l'esdevenir vital d'un jove al llarg dels anys, afrontant com pot cadascuna de les etapes de la vida, més o menys, com tots els éssers humans adults ens hem vist obligats a fer volguéssim o no i sense que ningú ens preguntés el que opinàvem sobre això almenys, els que hem sobreviscut a tan complicada experiència.

Un dels grans encerts de Boyhood -o un dels molts encerts del film de Richard Linklater- resideix en la rara capacitat que té per reflectir la naturalesa canviant de l'existència. I encara que dit així pot sonar pretensiós, Boyhood no ho és. Per contra, és un film humil en què el temps flueix com flueix aquell famós riu dels presocràtics; aquest riu que és sempre el mateix i, alhora, no ho és. La pel·lícula atrapa el canvi constant, subtil i contradictori que comporta el pas dels anys; i ho fa, a més, amb els acords justos de sentiment. Sense ploranera  nostàlgia. Es podria dir que el cinema en el seu conjunt és el resultat d'un pols amb el temps. Linklater, que ja es va enfrontar al mateix repte en la trilogia que arrenca amb Antes del amanecer (1995), aconsegueix fer-ho de nou i aquest cop d'una manera tan senzilla com sorprenent. Almenys ningú ho havia fet abans així: posant-se, amb la càmera, del costat del calendari; seguint als seus personatges en el decurs del temps, i atrapant d'aquesta manera el resultat del seu pas.

Estem davant d'una d'una de les pel·lícules domèstiques més commovedores, perquè la seva sola existència, tan modesta i humil com un Súper 8 infinit, fa créixer la mirada de l'espectador, la implicació en la seva proposta, tan transparent com experimental, d'una manera que només el cinema sembla capaç d'aconseguir. Quan el sol es pon  i tot acaba, és impossible que no ens embargui una enorme malenconia. Què serà de nosaltres quan les llums de la sala s'encenguin? Què serà de nosaltres quan la vida i el temps estiguin de la nostra banda?