divendres, 29 d’agost de 2014

Shirley (visions of reality)


El polifacètic Gustav Deutsch (videoartista, dibuixant, arquitecte, músic, fotògraf, documentalista ...) no s'inspira en Hopper per fer Shirley si no s'apropia d'ell, de tretze quadres significatius, brillantment recreats (decorats, composició, colors, etcètera ) als quals dóna vida i moviment. Aquest curiós experiment: reproduir els 13 quadres i, encadenar-los successivament, i intenta orquestrar un relat amb personatge femení com a nexe d'unió. La proposta implica d'entrada la submissió a l'enquadrament fix, encara que sovint Gustav Deutsch incorpora plans curts dins del pla general, i, en algun moment donat, un moviment de càmera. 


El relat és expansiu: a través de les notícies d'una ràdio que, sobre pantalla negra, enllacen cada quadre amb el següent, i de la veu en off de la malenconiosa protagonista, se'ns ofereix la història d'Amèrica des dels primers anys 30 fins mitjans dels 60, seguint la cronologia hopperiana: la Depressió, la Gran Guerra, la Caça de Bruixes, Corea, etc ... El projecte és d'una bellesa formal enlluernadora. Enlluernadora, però efímera, cosa que no tenen les obres originals. El treball d'escenografia i de fotografia fins a adquirir la tonalitat i la textura del quadre és magnífic, però narrativament la idea que les peces acabin conformant l'existència d'una actriu que recita tots els seus parlaments en off no realça el lloable experiment tècnic, per molt que el subtext de la societat que coarta les seves aspiracions sigui més que cert. 


Totes les seqüències s'obren a poc a poc des de negre i l'impacte inicial és majúscul, però després d'uns segons, la narració pesa més que ajuda. I encara més discutible és la decisió d'encapçalar cada fragment amb un noticiari radiofònic en el qual es dóna compte dels esdeveniments polítics i socials de l'època en què està pintat cada quadre (de 1931 a 1963: comunisme, racisme ...) , quan Hopper estava lluny de ser un artista crític políticament i sí un pintor de turments interiors, de desassossec, més simbòlic que compromès. 


Una de les característiques més interessants de Hopper és la seva subtilesa, amb una mirada, amb un gest, amb una llum determinada, amb un espai buit, ens explica molt del context i de les emocions. Aquesta pel·lícula peca d´allò contrari, d'utilitzar recursos fàcils com escoltar els pensaments o explicar el seu plantejament filosòfic a través de l'exemple de Plató; utilitza una forma aparatosa per aconseguir l'estètica que busca; i no aconsegueix evocar molt més del que ja mostra de manera palpable. 


El resultat és una pel·lícula a estones molt hipnòtica, estranyament rígida i escassament cinematogràfica, ja que continua sent més art pictòric que setè art. I és que el film va néixer i esclau de la seva pintoresca (mai millor dit) premissa. Hopper va viatjar fílmicament molt millor en les esplèndides Dinero caido del Cielo (Herbert Ross, 1981), on homenatjava l'icònic 'Nighthawks', i The Loveless (Kathryn Bigelow, 1983), i els que van realitzar el Coppola de Llueve sobre mi corazón, o el Lynch de Vellut blau i Mulholland drive.


Cap comentari:

Publica un comentari