Vells temps

Ja he tornat de vacances!!! Però abans de tancar la temporada, si ja sé que ha acabat, m´agradaria opinar sobre dos espectacles que vaig veure abans de les vacances. Per una banda Vells temps de Harold Pinter i per l´altra Los Miserables que van tornar un altre cop a Barcelona però aquesta vegada al Liceu. Primer parlaré sobre Vells Temps i un altre dia sobre Los Miserables. 

Una obra de teatre sempre té alguna cosa a dir al públic. Quan s'alça el teló, metafòricament parlant, s'inicia una connexió entre l'obra i l'espectador que perdura, d'una manera o altra i normalment amb alts i baixos, fins al final de la representació. Si a més, Harold Pinter  està pel mig, aquesta connexió es transforma és un estat en el qual l'obra flueix atrapant l'espectador en una teranyina escènica que s'apodera d'ell fins al final de la funció. Una cosa que podem apreciar en Vells Temps, obra que ha estat programada a la Sala Beckett en el marc del Festival Grec 2014, dirigida per Sergi Belbel. El matrimoni format per Kate (Míriam Alamany) i Deeley (Carles Martínez) rep la visita d'Anna (Sílvia Bel), una amiga de joventut de la primera. El retrobament de les dues dones els permetrà rememorar els vells temps, quan totes dues treballaven com secretaries; compartien pis a Londres i portaven una vida de treball i oci recorrent les platees dels millors teatres de la ciutat. A mesura que les dues dones evoquen el passat Deeley comença a sentir gelosia d'una relació antiga però intensa que, segons sembla, s'entrellaça també amb els seus propis records.

 La Sala Beckett s'ha animat a programar Vells temps un Pinter que té a veure molt amb la memòria, el teatre i el cinema (musical) i amb una tempestiva relació amorosa a tres bandes. L'estructura de l'obra segueix el model pinterià de l'arribada d'un estrany a un espai i / o realitat a la qual no pertany, com vam poder veure aquest any en obres com L'Encarregat o Terra de Ningú. Una vegada que aquest element extern fa acte de presència la realitat queda, d'alguna manera, afectada, un efecte del qual serem conscients a través de la conversa que mantenen els tres protagonistes i que girarà al voltant del passat, el que mourà a un duel dialèctic entre Deeley i Anna per demostrar qui té més ascendència personal sobre Kate i ens farà evident la naturalesa efímera i subtil de la memòria i dels records. 

L'obra es construeix, a més, en un espai i un temps escènic que es confon al llarg de la representació. A l'espectador li costarà distingir si el que passa sobre l'escenari s'està produint en el present o es va produir en el passat, cosa que complica encara més al referir els tres protagonistes als mateixos fets amb records diferents i una mica distorsionats. 

El que va donant forma a uns llimbs escènic en què la realitat i els records s'atropellen els uns als altres, obligant l'espectador a intervenir i donar-los forma. Per sobre d'aquest fluir de situacions i records l'obra ens parla de les relacions i més concretament de les relacions de parella, tant aquella formada per Kate i Deeley com la que van mantenir, suposadament, Kate i Anne quan eren joves. Així mateix, el teatre també estarà molt present en la representació, ja que els personatges femenins recordaran al llarg de l'obra la seva assistència als espectacles de teatre i dansa de l'antic Londres i els protagonistes es llançaran a cantussejar en un moment de l'obra alguns èxits del teatre musical. La proposta cuinada per la Sala Beckett està dissenyada per donar-li a l'obra la naturalesa fantasmagòrica que un Pinter requereix. L'escenari està constituït per una extensa plataforma elevada que s'apodera d'un dels extrems llargs de la sala, ocupada només per una sèrie de finestres, dos sofàs-llit i una butaca, situats sobre l'escenari de forma triangular, una representació física del triangle amorós existent (o que va existir) entre els tres personatges. 

Aquests estan interpretats per Carles Martínez (Deeley), Míriam Alamany (Kate) i Sílvia Bel (Anna). El primer oprimeix al seu personatge per donar-li una solidesa de vegades exquisida; la segona interpreta un personatge que de vegades sembla que no estigui sobre l'escena, un fet del que se'ns parla la pròpia obra i la tercera encarna una dona elegant i atractiva que sembla que vol recuperar el seu passat. Sergi Belbel porta a terme una destacada direcció d'actors que proveeix a les seves interpretacions d'aquesta boirina adequada per a una obra-situació de Pinter, i dóna forma a una representació on el present i el passat es barregen irremissiblement i en la qual, com afirma un dels personatges "hi ha coses que recordes encara que pot ser que no hagin passat mai". Una cosa que hauran de descobrir cada un de vosaltres, embastant tot el que es diu i tot el que es fa sobre l'escenari de la Sala Beckett. Un autèntic repte teatral.