diumenge, 3 d’agost de 2014

La Partida


Si us conviden a participar en una Dealer's Choice —subtítol de La partida i en realitat títol original de l'obra teatral— tingueu en compte que es tracta d'una partida de pòquer casolana basada en una mena de jugades, diguem-ne, a gust del consumidor. Tot i que els diners hi entren en joc, el que pesa més és l'entreteniment sense afany de fer caixa. Una mena de parxís per a criatures, vaja. La base del joc és que es pot optar per diferents variants del pòquer que poden escollir cadascun dels jugadors. La ronda funciona en la direcció de les agulles del rellotge al voltant de la taula —aquí els espectadors observaran com subtilment la taula de joc de la segona part del muntatge es mou en en cercle en aquesta mateixa direcció com ja s'ha vist recentment en algun altre espectacle— i les conseqüències de fins on pot arribar el joc depenen de la febrada dels jugadors. 


Patrick Marber (nom literari de Patrick Albert Crispin Marber, autor nascut a Wimbledon, Londres, el 1964) es va pràcticament donar a conèixer amb aquesta obra el 1995, quan la va estrenar al Royal National Theatre. Posteriorment, però, la glòria popular li arribaria el 2004 amb la versió cinematográfica de la peça teatral Closer, un èxit amb l'aval dels EUA, de la qual en va ser guionista, dirigida per Mike Nichols, una història romàntica de dues parelles.
L'actor i director, amb la complicitat d'un repartiment d'asos al repartiment serveix una timba al soterrani d'un restaurant. És imprescindible, abans, conèixer la bondat/maldat dels personatges en un ambient més convencional. El que no cuina, es desfà en elogis del seu nou projecte a la Zona Franca on ara hi ha uns lavabos d'un poliesportiu. El que no vol inventar-se un nou logo pel restaurant, explica les seves ganes de tornar a Amèrica. El que no demana diners, els exigeix.  


A més, és un text que aborda un dels tòpics de les relacions humanes: les relacions paterno-filials. No es tracta, però, d'una relació únicament bidireccional, si no que les relacions establides entre els sis personatges aborden el tema de les dependències i els afectes des de diferents perspectives més enllà de la consanguinitat. El tema està servit sobre la base d'una timba de cartes: un altre lloc comú de l'imaginari col·lectiu ampliat abastament pel cinema. Aquesta timba, que durant anys s'ha fet el diumenge a la nit, amb les misèries i riqueses de cada sessió, té un noséquè de catàrtica, de decisiva. O potser no, i és només l'èpica dels personatges que sempre procuren que aquella sigui l'última partida. Volen posar-se fronteres al joc,per poder saltar-se-les. En definitiva, un muntatge , amb molta comicitat de l'antiheroi Maxi (Marc Rodríguez) i el món de perdedors dels altres. Una taula de patetisme que, a través de les cartes, es revelen uns personatges molt humans, dèbils, mancats d'amor i que ensorren en un joc banal la seva il·lusió. La disciplina, element que haurien de conrear els jugadors professionals de pòquer (o no) salta quan l'emoció domina l'ànima.


De l'escenari -al centre-, en surten tres espais escènics definits, no només per l'escenografia, també per la interacció dels personatges en l'espai. Julio Manrique ha sabut il·lustrar aquesta peça de tall molt clàssic posant l'accent en les interpretacions dels sis homes. Els sis actors han perfilat els seus personatges carregant-los dels matisos necessaris: juguen a les cartes de la mateixa manera que viuen. O és al contrari? Qui guanya? Tots perden? A bon ritme, es succeeixen les escenes; encara que el to crispat de certs moments derivi en alguns crits o escarafalls innecessaris. Al centre del Romea es retalla un petit tros de vida amb una banda sonora, no per evident -Cat Stevens, Kenny Rogers-, menys eficaç.Teatre en estat pur, doncs.


Cap comentari:

Publica un comentari