Broggi i l’equip de La Perla 29 tenen una capacitat sorprenent per portar
l’espectador al lloc físic i emocional que es proposen a cada muntatge. Ho hem
vist a Incendis, a 28 i mig, a Adiós a la infancia i a Translations,
entre d’altres. Ja pot ser el Líban de Mouawad, la Itàlia felliniana, la
Barcelona de Marsé, o bé la Xina del segon regne Xian que va retratar el xinès
Ji Junxiang al s. XIII amb L’orfe del clan dels Zhao; la primera obra xinesa
coneguda a Europa. L’Orfe del Clan dels
Zhao, en versió de Voltaire –L’orpheline
de la Chine, estrenada al 1755–, ara dirigida per Oriol Broggi, narra la
història de Zhao Wu (Ernest Villegas), un orfe que venjarà la mort de la seva
família, exterminada en una matança per una dinastia rival. Un viatge de
sacrifici que s’emmarca dins el gènere dramàtic ‘zaju’, que significa
‘venjança’. La companyia de Broggi se l’ha fet seva. L’Orfe ha passat el filtre
de la traducció al català de Joan Sallent, i hi han treballat el text el mateix
Broggi, el dramaturg i director Marc Artigau, i Anna Madueño. Els directors del muntatge, fa entrar per primera vegada en
l'antologia teatral i literària catalana una obra que no només acosta els
espectadors a una cultura d'una època llunyana i encara desconeguda sinó també
en la universalitat de qüestions intemporals com la fam de venjança, odi,
injustícia i opressió que ve de bracet de la humanitat.
El muntatge es mou entre l'èpica i el gènere
fantàstic, amb un registre de conte tràgic per a adults però té també tots els
ingredients perquè arribi a espectadors joves o espectadors primerencs,
sobretot cap a la segona part de la trama i en les escenes protagonitzades per
l'heroi de la història: el salvador de la nissaga i únic supervivent, amb
l'enfrontament amb el seu pare adoptiu, el malvat Du'an Gu, el genocida de
l'imperi, o quan fa la seva entrada al bosc —element meravellós de la
literatura fantàstica, però també de ressò shakesperià— i descobreix el Palau
de les Cent Portes, i l'aparició dels espectres dels avantpassats —la princesa
mare, el general guardià, el poble sacrificat per salvar l'hereu de la nissaga
Zhao...— i l'opció del metge ambulant Cheng Ying, que sacrifica el seu propi
fill, un nadó com el nadó hereu dels Zhao, per poder fugir amb l'orfe Zhao i
créixer i educar-lo al rovell de l'ou de l'Imperi entre dos pares, és a dir,
dues vies: el bo (el metge) i el dolent (el cap de seguretat genocida) sense
que ningú li desvetlli, fins als vint anys, quina és la seva història i la seva
personalitat de debò.
L'estructura, doncs, manté un cert joc de nines russes
en una trama de contes dins del conte. El vestuari s'empara de la senzillesa,
amb domini del blanc crema, i la il·luminació
dibuixa els diferents espais, tant els dels episodis reals com els més
fantàstics. Un sarró ple d'herbes medicinals, una cistella de vímet, canyes de
barranc i només un parell de sabres per quan arriba l'ocasió de l'enfrontament
entre orfe i pare adoptiu.
Hi excel·leix Julio Manrique en el paper del metge ambulant i salvador de
la nissaga; la princesa de l'Imperi, Marta Marco, que fa també els altres
papers femenins; el malvat cap de seguretat, Pablo Derqui, condemnat sembla a
fer sempre mal a tort i a dret, ni que sigui en la ficció; i Ernest Villegas,
en diferents papers, però sobretot en el de l'hereu de la nissaga dels Zhao i
protagonista per la seva condició d'orfe; Lluís Marco i Borja Espinosa tenen
papers més secundaris, però no per això menys essencials; i Joan Garriga,
acordionista d'ofici i fundador de l'antic grup Dusminguet i actualment líder
La Troba Kung-Fú, hi posa el to poètic per endolcir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada