Cruce de caminos

Segons ha quedat fixat en la memòria col·lectiva, la promesa d'un nou Hollywood adult va quedar truncada per l'efecte combinat de l'aparatós fracàs comercial de La puerta del cielo (1980) de Michel Cimino  i el triomf del blockbuster com a model. Anys més tard, una altra possibilitat utòpica - la de l' indie americà- va acabar sent reduïda a etiqueta de mercat instrumentalitzada per les majors. Però les ganes d'aixecar l'acta de defunció del cinema americà semblen estar passant per alt, entre tanta celebració de l'excel·lència de la ficció televisiva un moviment interessant, potser encara subtil en allò  quantitatiu : en pel·lícules com The Master ( 2012 ) de Paul Thomas Anderson , Mud ( 2012 ) de Jeff Nichols i aquest tercer llargmetratge de Derek Cianfrance sembla detectar l'impuls de tancar un cercle, reconnectar amb la possibilitat d'aquest nou Hollywood adult partint del que queda de l'indie, fonamentant aquest relleu en una matisada nostàlgia per la gran tradició del cinema clàssic americà .

Dos anys després de Blue Valentine torna el famós motorista, només que ara de forma literal. Cruce de caminos comença amb Ryan Gosling com a motorista anant cap un escenari circense ple de gom a gom on executarà una de les seves perillosíssimes funcions. Amb aquesta presentació i sense gairebé adonar-nos, en un portentós pla seqüència, se´ns mostra una autèntica declaració d'intencions per part de Cianfrance, que repetirà posteriorment des del punt de vista estrictament formal (aquesta impressionant persecució en la qual es fa impossible respirar), i que d'alguna manera marcarà el to de l'obra.

Cruce de caminos (en la versió original, The Place Beyond the Pines), com si d'una novel·la es tractés, no té cap pressa en treure de sobre les presentacions.  És més, les allarga (perquè les tasta) i les barreja amb les altres etapes de la narració. Pròleg (s), introducció(ns), nus (os), desenllaç (os) i epíleg (s) configuren un immens riu propici per a una altra història de vides creuades ... només que aquesta no és una altra història qualsevol de vides creuades. Més enllà de la impactant reivindicació de la modernitat - estilística - feta des d'una Amèrica que sembla reticent a aquest concepte, el factor que resulta més atraient d'aquest film és que és plenament conscient de la seva naturalesa suïcida, tot i així no lluita contra ella, sinó tot el contrari. L´abraça i , com sap que està maleïda des de la seva concepció, almenys intenta treure el màxim partit a la situació .

La culpa, la identitat, la perdició, la família, el perdó ... així com molts més temes d'igual transcendència, es conjuguen en un entorn visualment meravellós i en espectacular el·lipsi contínua, escrivint un relat que es pot seguir igualment bé amb l'excusa - fluvial - de veure com van evolucionant i succeint entre si els diferents personatges. Això passa perquè darrere de les càmeres hi ha un cineasta que sap lluir-se en cadascuna de les funcions en les quals se li requereix. 

En la seva última creació, assoleix la proesa de mostrar satisfactòriament (i molt més) cada terreny que visita : el drama pren el camí del romanç, del policíac, de la família, del criminal ... i al final de cadascú, la sensació de plenitud és gairebé total .

Malgrat el risc, a Cianfrance li quadren tots els càlculs (els resultats són preciosos, emotius, sincers i sorprenents ). Fa gala d'una gran sintonia amb el seu - magnífic - repartiment, resol amb pols ferm les - apassionants - cruïlles del guió i, per sobre de tot, s'alça com una de les veus imprescindibles per entendre i tornar-se a enamorar del cinema americà. S'ha confirmat una estrella que sembla que, de moment, tan sols podrà ser aixafada per la seva pròpia ambició. 

I encara que el brau motorista acabi cruelment estampat en un mur de seguretat, sempre li quedarà el consol d'haver estat capaç d'efectuar alguns  salts reservats només per als millors del circuit. I quan el destí ens agafi, almenys podrem dir que li mirem als ulls i ens riem a la seva cara.